La Vanguardia (Català-1ª edició)
“No oblidaré mai aquell silenci del Bernabeu”
Carles Rexach va ser futbolista i entrenador del FC Barcelona
–Però que estrany que és tot amb la pandèmia, no l’hi sembla? –diu Carles Rexach (74).
I cal assentir.
I seguir-li el fil.
–La temporada passada, en aquells deu últims partits després del confinament, el Barça ja va perdre la Lliga de manera estranya. Hi va haver arbitratges discutibles i tot això. I ara, quan semblava que l’Atlètic de Madrid ho tenia tot fet, les coses s’han enredat. Jo crec que l’absència de públic fa que tot sigui estrany.
Per què?
Quan un equip petit visita el Camp Nou o el Bernabeu, amb la grada al màxim, es veu intimidat. I tot i això, ara... Miri com va rendir el Valladolid al Camp Nou. O com es comporten el Llevant i el Cadis a domicili. Són dos anys atípics, cregui’m.
L’hem de creure. En l’imaginari blaugrana, Carles Rexach és un personatge de gran recorregut.
Ha passat 44 anys treballant per al club. Va ser futbolista estrella entre els seixanta i els vuitanta. Després va ser ajudant de Cruyff, i més endavant, primer entrenador. I fins aquest desembre figurava com a director tècnic i assessor de la presidència del club.
Rexach va intervenir en el cèlebre 0-5 del 1974.
Les preguntes van en aquesta direcció.
–Aquells clàssics duraven més temps.
A què es refereix?
Ens concentràvem dies abans. Arribàvem divendres, dormíem a Madrid, vivíem més el partit. Avui és un pim-pam-pum: puges a l’avió, en baixes, jugues i tornes.
I el preparaven d’una altra manera?
Per força. Avui la tecnologia és a l’ordinador. Pitges una tecla i et surten 25 faltes i trenta córners. Abans hi havies de posar imaginació, treies el paper i el llapis i dibuixaves fórmules. Sens dubte avui és més fàcil i més clar.
Vostès s’esperaven aquell 0-5 del 1974?
Bé, portàvem una temporada perfecta. Érem líders abans d’ar
“Vam estar cent anys d’esquena al mar i a Europa, i ara ja no n’hi ha prou amb la Lliga i la Copa?”
“Abans érem més curosos; ara el jugador és més lliure de dir el que li passa pel cap”
“Els futbolistes tenen la paella pel mànec; on creu que aniran Mbappé o Håland?”
que i Netzer eren més tècnics. Cruyff generava respecte. Com que Benito li feia el marcatge a l’home, se’ns obrien espais.
Córners, penals i faltes els llançava vostè...
Cert, en un 0-2 al Bernabeu vaig fer un gol de falta. Cadascun dels jugadors fèiem el que havíem de fer, el que fèiem més bé.
Vostè compartia els penals, no és així?
Si s’ho mira veurà que jo era qui llançava més faltes i penals. Però si venia Marcial i em deia que el volia xutar ell, o Cruyff, jo els donava la pilota. No era com ara, que Messi ho fa tot...
I després del 0-5?
L’eufòria va durar dies. No només al vestidor, sinó perquè després tothom ens ho recordava. Molta gent encara ens ho continua recordant.
I va canviar res?
No vam perdre cap partit més. Bé, sí: l’últim, a Las Palmas (1-0). Aleshores ja havíem guanyat el títol i el club va convidar les nostres dones. La meva no, que jo era solter... Si vam perdre a Las Palmas és perquè aquell viatge era una festa i estàvem més pendents de comprar-nos un radiocasset.
“Després de mitja hora de partit l’estadi del Madrid era mut: semblava un cementiri”
A POSTERIORI “Després del 0-5 només vam perdre un partit, l’últim, a Las Palmas; hi vam anar a comprar un radiocasset”
QUÍMICA “Johan Cruyff i jo ens enteníem sense mirar-nos: ell era un nou fals i ens obria espais a Sotil i a mi”
JERARQUIES “Jo llançava faltes, córners i penals, però si algú m’ho demanava, el deixava fer; ara Messi ho llança tot”
“Alegrar-se per haver guanyat el clàssic quan després perdies la Lliga era un trist consol; volíem la Lliga!”
“Un any, el segrest de Quini; d’altres, derrotes d’última hora amb el Còrdova o l’Atlètic; no hi havia manera”
I per què se li escapaven tantes Lligues al Barça?
Buf, sempre passava alguna cosa. La pitjor, el segrest de Quini. Anàvem líders i tot se’ns va ensorrar. Aquelles setmanes només estàvem pendents del nostre company. Així no es podia jugar [el segrest va tenir lloc el 1981; Quini va estar capturat durant 25 dies]. I després, per una circumstància o per una altra... Vam perdre partits decisius, en últimes jornades, contra el Còrdova o contra l’Atlètic. Al camp només vaig guanyar una Lliga, però darrere hi havia quatre Copes i la Recopa de Basilea (1979).
La Recopa... Quins records! És curiós, però sempre es va donar menys valor a la Recopa o a la Copa de Fires (UEFA, avui Europa League). Però fixi’s en una cosa...
Digui’m.
Anar a la UEFA era de fracassats. Tot i això, allà també hi entraven l’Atlètic, el València, l’Inter, el Milan, el Manchester United i l’Everton. Hi entraven trenta equipassos: el segon, el tercer i el quart de les grans lligues. En canvi, a la Copa d’Europa només hi anava el campió de Lliga. És a dir, que només n’hi havia quatre de bons: el Madrid, el Bayern, el Manchester United i el Juventus. No m’entengui malament, però era més fàcil guanyar la Copa d’Europa que la UEFA.
Tot i això...
Tot i això, en el terreny periodístic no se li donava el mateix valor.
...?
El 1969 vam perdre la final de la Recopa contra l’Slovan Bratislava (3-2) i la gent ni se’n va assabentar.
Amb el Dream Team canviar el 1992.
Vam passar cent anys vivint d’esquena al mar. I ara ens hem obert, no? Fins aleshores només volíem Lliga i Copa. Jugar contra el Liverpool no tenia cap transcendència. Pensàvem en l’Espanyol o em l’Atlètic. Amb el Dream Team vam passar a mirar cap a Europa. Ara, entre Champions, Recopes, Copes de Fires, Lligues i Copes sumem gairebé tants títols com el Madrid.
I com era el dia a dia al vestidor de la selecció? Blancs i blaugrana s’avenien?
Abans les declaracions no eren tan... com ho podríem dir? Tan espectaculars. Conservo els mòbils de Pirri, Amancio i Del Bosque. Ens enviem missatges, som bons amics. Els jugadors i els clubs eren acurats amb les declaracions.
No és així, ara?
El jugador és més lliure de dir el que li passa pel cap.
I el club no reacciona?
El club fa el que pot.
I això és bo o dolent?
Els jugadors tenen la paella pel mànec. Decideixen si se’n van o es queden. És terrible per als clubs petits i això només beneficia els grans, que s’emporten els millors. Tot s’ho reparteixen entre vuit. On creu que aniran Mbappé o Håland? tot va
6