Els clàssics

Avui és molt probable que, davant la canalla, us trobeu amb els mateixos esculls que els mestres de primària, quan han d’explicar per primera vegada als seus alumnes què és un clàssic de la literatura. Per sortir del pas podeu dir que clàssic és allò que ha adquirit una rellevància tan gran, sobre la vida quotidiana de tothom, que per nassos hi acabes desenvolupant una relació directa: encara que no sàpigues que existeix, encara que no t’interessi, o inclús encara que no vulguis tenir-hi cap mena de tracte. Per molt que te la bufi el Pinotxo de Collodi, per exemple, si menteixes et diran que t’està creixent el nas i, si algú et manipula, que ets un titella. En el mateix ordre de coses, per molt que passis del futbol, i els culers et semblin tan menyspreables com els merengues, és molt possible que la nina dels teus ulls t’hagi dit que aquesta nit no vol anar amb tu al cine i, només si li insisteixes una petita eternitat, t’acabarà admetent que és perquè vol veure el clàssic. Sí, la rellevància dels clàssics és la seva primera característica. La següent és la fiabilitat. Els amants del cinema, la cuina, la música i el futbol, per dir-ne quatre, acudeixen als clàssics perquè saben que hi trobaran allò que busquen, allò que només obtenen de manera precària o parcial quan el que miren, assaboreixen o escolten no és un clàssic. Un clàssic és tan fiable per satisfer les nostres ànsies com fiables són les pulsacions d’una estrella de neutrons per calibrar rellotges de precisió. Per això, des

El meu pare i el meu germà van tornar del Camp Nou abatuts per la derrota i admirats per la velocitat de Laurie Cunningham

que van descobrir la primera, l’any 1967, també les anomenen púlsars. Diu que en els futurs viatges intergalàctics seran immillorables punts de referència per a la navegació. Aquesta és la tercera peculiaritat dels clàssics: actuen com a punts cardinals, fars, boies, pins o gomets, per identificar, situar i endreçar les emocions, les imatges i les idees que les nostres memòries imprecises i les nostres imaginacions incoherents es dediquen a esparpellar sense solta ni volta per la immensitat o la petitesa dels nostres esperits...

El primer Barça Madrid que recordo, per exemple, me’l vaig perdre. Només tenia deu anys i la mare em va fer quedar a casa, perquè em feia molt malt la panxa. La febre em va pujar mentre miràvem Robert Redford fent de Jeremiah Johnson, a la televisió, i com que no aconseguia anar de ventre, quan el meu pare i el meu germà van tornar del Camp Nou, abatuts per la derrota i admirats per la velocitat de Laurie Cunningham, em van haver de dur a l’hospital, on aquella mateixa nit em van operar d’una peritonitis. Només la força gravitacional d’un clàssic pot reunir, orbitant al seu voltant, noms tan dispars i sensacions tan inconnexes.