La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Si tot fos això...”
Yassine Ouhdadi, candidat a paralímpic a Tòquio, no vol plorar: “D’altres ni caminen”
A veure si per aquí hi ha una pala o una aixada, alguna cosa, qualsevol cosa que serveixi per cavar.
José Saramago, ‘Assaig sobre la ceguesa’
Yassine Ouhdadi (26) em saluda amablement.
Xoquem colze contra colze, que és com ens saludem ara, i després trepitgem el tartan de la pista de l’Hospitalet Nord, escenari avui mateix del Míting Internacional d’Atletisme per a atletes amb discapacitats.
Mentre caminem, veig que Yassine Ouhdadi no necessita que li agafi el braç, ni que l’avisi de res, de si algú corre per darrere o de si cal alliberar el carrer u.
Aquest fet em desconcerta: se suposa que pateix una greu deficiència visual.
Quan per fi ens asseiem a la grada, li pregunto:
– Hi pot veure bé, vostè?
Yassine Ouhdadi alça el cap. Escodrinya en la distància, rere les ulleres de lupa àmplia.
Al cap d’uns segons, em diu: –Distingeixo moviment al fons. Algun color, veig que algú va de taronja, veig alguna silueta que s’agita. Però no puc distingir de debò qui són.
Li plantejo una última prova. Li dic: –Pot llegir?
Obre el mòbil. Engeganteix la lletra. Diu: –Puc llegir a aquesta mida.
Benito Ojeda, el seu entrenador, intervé en la conversa. Diu:
–Ouhdadi està totalment cec de l’ull esquerre. L’altre funciona relativament, li permet certa autonomia.
–I què va passar? –li pregunto a Ouhdadi. –La meva vida és així des que vaig néixer. Tinc cataractes als dos ulls.
–S’ho deu haver passat molt malament. – Tot això no em fa patir. Ni a mi ni a la meva família. Si tot fos això...! Hi ha gent que ni tan sols pot caminar. No em puc queixar, l’hi asseguro.
(...)
Després li pregunto pels seus entrenaments, pels registres, i em deixa bocabadat.
Yassine Ouhdadi és capaç de córrer vuit sèries de mil metres en 2m55s descansant tot just un minut entre l’una i l’altra.
Pot registrar 3m54s en els 1.500 m.
O 14m42s en els 5.000 m.
O 32m en els 10.000 m.
Des de fa un any i mig viu al
CAR de Sant Cugat, becat com a paralímpic. Aspira a competir als Paralímpics de Tòquio 2020.
S’empassa a peu 150 km setmanals. I tot això sense guia, orientant-se entre ombres.
–Vostè pot córrer pel bosc? –li pregunto.
–Val més que no ho faci. No veuria les arrels dels arbres. Podria caure. Tampoc no puc córrer pel carrer. Si vull anar de pressa, no em moc de la pista. Gairebé mai abandono el CAR. I quan soc a Tortosa, on viu part de la meva família, busco el sender de terra que hi ha al costat d’una carretera solitària per on no circulen mai els cotxes. –I per què va començar a córrer, vostè? Yassine Ouhdadi retrocedeix en el temps. La seva família ve de Uarzazate, al Sàhara. Algú va batejar aquell lloc com el Hollywood del desert. Allà, entre sequerals, s’hi aixequen magnífics decorats. Hi ha turistes a cavall sobre quads, bonics hotels entre palmerars i cabres famèliques.
No hi ha gaire més a veure ni a fer. La família va venir a Espanya el 2002, darrere del pare, que havia arribat un any abans. Tots, els pares i els nou germans, es van reunir a Tortosa.
–El pare era paleta –diu.
Yassine Ouhdadi no era el millor estudiant. Li costava, potser per la deficiència visual, potser perquè li interessava poc. Tenia 26 ANYS
19 anys quan una amiga li va proposar de córrer.
Van aparèixer al Trail UEC Tortosa: curses de muntanya. –No feia per a mi–diu rient. En una d’aquelles curses va conèixer l’Aziz. Amb ell, va descobrir les curses en ruta. Un any més tard corria els 10.000 m en 32m. Combinava el córrer amb la feina a la botiga de queviures dels seus pares a Tortosa. –Carregava caixes, ajudava... Corrent a batzegades va aparèixer als Mundials de Dubai el 2019 per a discapacitats. Va ser plata en 5.000 m i finalista en 1.500 m.
Es va federar amb l’Hospitalet Atletisme i l’Espanyola li va concedir una beca per al CAR. Es va professionalitzar.
–Tinc coberts el menjar, la residència i els viatges. Espero ser a Tòquio aquest estiu.
–I la deficiència visual no té cura?
–La visió es manté. Ni empitjora ni millora. De petit vaig passar pel quiròfan. Em portaven a l’hospital cada any, a veure què s’hi podia fer. Em treien de l’escola per anar al metge. –I com se’n sortia a les classes? –M’asseia al davant. I, amb el temps, vaig passar a un programa d’educació especial. Fa uns anys em van oferir una opció: podia operar-me i recórrer a les lents de contacte. Un oftalmòleg em va dir que aquella cirurgia era perillosa, que l’ull era petit i calia esperar. I així estic, esperant.
Abans d’anar-nos-en, Benito Ojeda em diu:
–Tenim una cosa molt clara. Després de Tòquio, volem que Ouhdadi es posi a estudiar. Que acabi l’ESO i faci algun cicle. Les persones s’han de formar. I si pensem egoistament, hem de pensar que una lesió o una mala cursa et poden enfonsar.
PLATA MUNDIAL
EN 5.000 m EL 2019
CORRE EL MÍTING
DE L’HOSPITALET
DE DISCAPACITATS
En percentatge