El símptoma del ‘sofagate’

L’episodi del sofagate on la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va ser protocol·làriament maltractada, és una imatge devastadora per al prestigi de la Unió Europea, molt devaluat en aquesta pandèmia. El fet és significatiu i denota debilitat. Des de fa més d’un any, no hi ha cap altre objectiu més important que immunitzar la ciutadania per sortir de lacrisieconòmicaisocialprovocadaperlacovid.Avuijapodemdir sense dubtes que la gestió de la UE en el procés prioritari de vacunacióhaestatunfiasco.Sobretotsiescomparaamblagestiódepaïsos amb homologable potència mundial. La constatació d’aquest despropòsit ha estat el desmarcatge d’Alemanya en trencar la unitat d’acció i obrir la veda de la compra de vacunes unilateralment. Aquest moviment alemany és molt rellevant perquè aquest país va ser el principal impulsor de l’actuació comuna ara qüestionada. No hi ha dubte que ens vacunaran, però serà més tard que altres àrees del planeta que han pres avantatge en la cursa de la recuperació. Es parla poc dels efectes negatius perfectament quantificables en vides humanes i en l’economia del flagrant retard en la vacunació a

Europa. Però, de moment, ningú no assumeix responsabilitats a la cúpula política comunitària. Potser no ho fan ara per evitar aguditzarméselproblema.LacredibilitatdelaUEestàseriosamenttocada per la deficient gestió de la crisi més gran que li ha tocat administrar des de la seva fundació. I aquesta sensació suscita dubtes sobre la segona prioritat que té la Unió Europea aquest any i que no és cap altra que el repartiment del multimilionari pla de recuperació. Tots els països i les empreses tenen les esperances posades en aquests fons, la quantia dels quals i la seva gestió és igual d’inèdita que la pandèmia. També sobre aquest assumpte plana l’ombra dels retards després del bloqueig del Tribunal Constitucional alemany. Després del desengany de la vacunació, a la UE no li queda marge per cometre nous errors o la seva funció deixarà de tenir sentit a ulls dels eurociutadans. Dir tot això no és ser antieuropeista. Al contrari. Ser autocrítics i exigents és la millor manera de reclamar una Europa forta, útil, cohesionada i reconeguda per evitar que ens facin seure en un sofà fora de la foto.