La Vanguardia (Català-1ª edició)
La carretera de la reunificació
Dublín fa servir l’economia i el ‘soft power’ per intentar seduir l’Ulster
La llei de la gravetat, una de les quatre interaccions fonamentals observades en la natura, explica l’atracció universal dels cossos a raó de la seva massa i la manera en què la Terra els atreu tots ells cap al seu centre. Isaac Newton va arribar a la conclusió que la força amb què s’atreuen dos objectes ha de ser proporcional al producte de les seves masses dividit per la distància entre ells al quadrat. Però com s’aplica a la política?
A Irlanda, la llei de la gravetat tendeix cap a la reunificació de l’illa, partida artificialment fa cent anys per l’afany del Regne Unit a no acceptar una derrota absoluta i trobar un lloc per al milió protestants de l’illa que se sentien britànics, gairebé tots descendents dels que van ser implantats al segle XVII pels seguidors d’Oliver Cromwell. Les principals forces gravitacionals són la història, la demografia i la geografia. Però també cal tenir en compte els acords de pau i, ara, les conseqüències del Brexit.
“Estem parlant d’anys, no de dècades”, diu John O’Dowd, diputat de l’Assemblea de Stormont pel districte d’Upper Bann des del 2003, i ex ministre d’Educació de la província. Els unionistes temen que sigui cert, i aquesta por és el motor dels aldarulls que han durat més d’una setmana –els més greus des del Divendres Sant de 1998–, en els quals un centenar de policies han resultat ferits, s’han utilitzat canons d’aigua per primera vegada en sis anys, i cotxes i autobusos han estat cremats. Només la mort de Felip d’Edimburg els ha interromput temporalment.
Fa un segle, el moviment d’independència d’Irlanda va ser el primer que va triomfar (amb el gol en contra de la partició) dins d’un país controlat per les potències victorioses en la I Guerra Mundial. Va ser l’excepció a la regla, perquè la campanya del president nordamericà Woodrow Wilson per a l’autodeterminació de les petites nacions només era aplicable a aquelles que formaven part dels imperis perdedors, i el britànic no era entre ells (encara que no per això es lliura d’anar perdent les seves possessions).
“Un dels principals arguments llavors a favor de la partició per part de la comunitat protestant va ser el desig lògic de continuar sent part de l’ample món, en comptes d’haver d’integrar-se per força en el que consideraven la utopia celta, agrària i aïllacionista del nou Estat irlandès (Irish Free State) nascut de la guerra”, assenyala el professor Seamus O’Driscoll. El 2021, tot i això, les tornes s’han canviat, i la República és més part d’aquell “ample món” (i del mercat únic més gran del planeta) que un Regne Unit aïllacionista i dominat pel nacionalisme anglès. L’Ulster va votar per seguir a la UE, però –igual com Escòcia– es troba fora del club contra la seva voluntat. Però mentre per als escocesos el camí de tornada a Europa passa per la independència, i es podrien trobar els mateixos obstacles que Catalunya, per als nord-irlandesos es tracta de la carretera de la reunificació.
A Alemanya, la potència europea número u, li resultaria molt difícil per no dir impossible posar problemes a l’estatus de la nova Irlanda unida i ampliada en el marc de la UE, i fins i tot podria sentir-se obligada a ajudar-la econòmicament. El 1990, tant França com l’Anglaterra de Thatcher tenien les seves reticències a la unificació i a l’augment consegüent del poder germànic. Però el carismàtic taoiseach irlandès Charles Haughey, líder del Fianna Fail, va aprofitar la presidència rotatòria de la Comissió per organitzar una conferència de líders a l’illa maragda i promoure els avantatges de la integració de
L’ECONOMIA Mentre al Regne Unit ha caigut un 9,5% per la pandèmia, a Irlanda ha crescut un 3,5%
L’HAM La República paga les beques Erasmus dels nord-irlandesos que hi vulguin participar