Kohl va dir que no oblidaria mai el suport irlandès a la integració

l’Est i l’Oest. Helmut Kohl va prometre: “No ho oblidarem mai”.

Fa cinc anys, després del xoc de la victòria del Brexit en el referèndum, el taoiseach Enda Kenny va plantejar la qüestió de “què passaria” i va obtenir el suport unànime de la Unió Europea a l’acceleració dels tràmits per a la integració de l’Ulster en el grup, sense complicacions burocràtiques innecessàries “si la unitat d’Irlanda es produeix en el futur”. Per aquest costat, via lliure. I pel que fa a Londres, el govern britànic es va comprometre a celebrar un referèndum de reunificació “en el moment en què sembli possible que la majoria de la gent digui que sí”. Aquest moment sembla més i més a prop. Una clara majoria, segons els sondejos, vol que se celebri aquesta consulta. En aquest moment, un 47% és partidari de seguir dins la Unió, per un 42% que prefereix incorporar-se a la República, però aquest últim grup és majoritari entre els menors de 45 anys. Un 48% dels habitants de la província són protestants i un 45% catòlics (el sorpasso no trigarà a produir-se).

Els unionistes tenen àmplies raons per témer la força gravitacional d’Irlanda. Superada la seva crisi financera amb l’ajuda de la UE, el Banc Mundial i l’FMI al preu d’una sagnant austeritat, la seva economia ha crescut un 3,5% l’últim any malgrat la pandèmia (en part per ser la seu de multinacionals farmacèutiques i tecnològiques que es beneficien dels seus baixos imposats corporatius), mentre que la del Regne Unit s’ha contret un 9,5% en el mateix període. En la República no hi ha barriades tan deprimides i amb tan pèssim sistema educatiu com les que han estat escenari dels disturbis de l’última setmana.

Mentre al nord hi ha problemes d’abastament pels controls fronterers, al sud les cadenes de distribució operen sense problemes. Amb els hospitals col·lapsats per la covid, Dublín ha enviat ambulàncies i metges a Belfast i Derry. I ha garantit, en un exercici de soft power, que el seu govern pagarà el programa Erasmus (del qual se n’ha anat

Londres) a qualsevol estudiant de l’Ulster que vulgui participar-hi. Les rutes comercials entre l’illa i el continent estan sent reconfigurades per superar els problemes del Brexit i la frontera invisible que s’ha erigit al mar.

El diputat irlandès James O’connor, del partit Fianna Fail, ha proposat

EL COST Londres subvenciona actualment l’Ulster, més pobre, amb 13.000 milions d’euros a l’any

la creació d’un Ministeri de la Reunificació, idea que immediatament ha rebut suport no només del Sinn Fein (antic braç polític de l’IRA) sinó també dels nacionalistes moderats de l’SDLP (Partit Socialdemòcrata i laborista). És l’últim indici que, en termes de la teoria de la gravetat de Newton, l’Ulster és la poma i la República és el terra. Els problemes pràctics són tot i això molt considerables, començant per cost (s’estima que la reunificació alemanya va costar dos bilions d’euros, i que el Regne Unit subvenciona l’Ulster en 13.000 milions d’euros anuals). Si al Brexit no se li ha trobat una solució, la integració resultaria encara més complexa, havent d’incorporar-se dues monedes i dos sistemes legals, educatius, sanitaris i de pensions. A més de les conseqüències d’inestabilitat política per la ira dels protestants desafectes. La Constitució de la República hauria de ser modificada.

La teoria de la relativitat diu que l’atracció gravitatòria entre masses es deu a una curvatura de l’espai-temps i a un reflex de la geometria, i no de forces de distància com en la teoria newtoniana de la gravetat. Els nacionalistes irlandesos estan amb Newton, els unionistes amb Einstein.