Del bus de Saura al de Paluzie

La meva proposta és aquesta: filmar una pel·lícula sobre el procés català a partir d’un vehicle emblemàtic: el bus. El bus ho explica tot, fins i tot quan les coses van pel pedregar, com van anticipar en un espot electoral molt ben reeixit els dirigents de la CUP, la millor i més original agència de publicitat de l’independentisme.

Ara, l’ANC ha posat en circulació un bonic bus de color groc que, fins el dia de Sant Jordi, recorrerà els carrers de Barcelona i del Barcelonès per exigir que el proper Govern –sí, aquest que triga tant a arribar– “faci efectiva la independència” i que sigui “ara”. En veure la foto del bus de l’ANC, he pensat en un altre bus: el bus de l’Estatut, que el Govern tripartit va empescar-se l’estiu del 2004 per promoure “la participació ciutadana” en l’elaboració de la nova llei fonamental, que es va aprovar l’any 2006 i que el Tribunal Constitucional va retallar i buidar l’any 2010.

Entre el bus de l’Estatut del conseller ecosocialista Joan Saura i l’autobús per la independència de l’Elisenda Paluzie han passat setze anys. Aquell bus de l’Estatut era un vehicle institucional que corria mogut per la fe en el reformisme i el marc constitucional, tot esperant una abraçada federalista que va arribar en forma de clatellada. L’autobús de l’ANC –que llueix una inscripció que diu “52% en vots, 74 escons”– és un vehicle d’una entitat privada que està mogut per la voluntat d’influir sobre uns

L’estampa és la d’un independentisme desconnectat de la realitat, pendent de les seves trifulgues

partits que considera “dubtosos”. El bus de Saura volia interessar la gent en una reforma que la societat no demanava i el bus de Paluzie és l’exhibició d’una impotència elevada a màrqueting. Entre un i altre, el fil barroc de l’esteticisme català, sempre més intens quan el poder és menys real. Fa una mica de cosa posar una citació tan tronada, però ara hi escau: “Levantinos, os pierde la estètica”. Miguel de Unamuno adreçant-se als catalans, des de la seva condició de basc que havia redescobert l’espanyolitat després de passar una etapa basquista.

Mentre l’autobús de l’ANC passeja per l’àrea metropolitana com ho faria algú disfressat de Pantera Rosa en una convenció d’amants de l’art floral i la jardineria, el més calent és a l’aigüera. Vull dir que ERC i Junts encara no han anunciat cap acord de Govern. L’estampa és la d’un independentisme desconnectat de la realitat, pendent només de les seves trifulgues internes.

Malauradament, l’únic moment de veritat relacionat amb el procés prové de la repressió judicial: la revocació del tercer grau per a Carme Forcadell i Dolors Bassa ens recorda que la ferida és oberta, i que el Gabinet Sánchez ha posat la carpeta catalana en un racó de paraigües, a l’espera que passi la batalla de Madrid.

Quan el magistrat de torn escriu que el Suprem troba “insuficient” el que denomina “la interiorització dels seus actes” (eufemisme que vol dir que les preses abjurin de les seves idees), se m’apareixen els ultres que van assaltar l’any 2013 la llibreria Blanquerna, a Madrid, que encara no han ingressat a la presó; sempre ho ajornen. Pot ser que la democràcia espanyola sigui plena, però és també estràbica.