La Vanguardia (Català-1ª edició)
Josep Gisbert
“Algú s’imagina què estaria passant si el resultat del 14-F hagués estat al revés, amb JxCat per davant d’ERC, i ERC hagués fet en aquest temps tot el que ha fet i fa JxCat?”, es preguntava fa uns dies un històric dirigent catalanista, resignat davant el fet que la realitat de les urnes i les seves conseqüències és la que és. La pregunta, que a la pràctica admet moltes respostes, serveix per il·lustrar l’estranya estratègia de negociació que està fent servir el partit de Carles Puigdemont, segons la qual no acaba de quedar clar si en aquesta nova legislatura, la tretzena des de les primeres eleccions del 1980, li interessa ser dins o fora del Govern.
JxCat es mou, en aquests moments, entre dos corrents. D’una banda, els partidaris de marcar el rumb del nou Govern des de dins i de no lliurar al seu màxim competidor dins el bloc independentista tots els ressorts del poder en el supòsit de quedar fora del gabinet i facilitar que ERC ocupés totes les carteres i, per tant, totes les àrees de responsabilitat, amb la repercussió que això tindria. D’una altra, els defensors de deixar que ERC governi en solitari i de pressionar el Govern des de fora amb una oposició exigent i implacable, que posés en evidència les contradiccions del projecte de Pere Aragonès, a qui governar en minoria li representaria un enorme desgast que els postconvergents consideren que no li permetria esgotar la legislatura i que ells podrien recollir en benefici seu en la següent cita electoral avançada.
Entre els primers es trobarien les dotzenes de càrrecs que ocupen llocs en el Govern i altres ens de l’administració catalana i l’aspiració immediata dels quals no passa precisament per perdre’ls ni deixar el partit sense els recursos que d’això es deriven. Entre els segons hi hauria els que entenen que la política no és una competició per repartirse unes cadires i que si JxCat hi renuncia demostraria que no es deixa portar per cap interès partidista ni particularista i guanyaria en credibilitat. El hàndicap addicional dels que preferirien quedarse fora del Govern és que els eventuals guanys polítics se situen a llarg termini i ningú no els garanteix, perquè potser allà on esperen que els republicans ensopeguin –la taula de diàleg, per exemple– acaba sent la seva taula de salvació.
Els últims anys, en especial des de l’inici del procés sobiranista arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, han demostrat que, en la política catalana, uns mesos poden ser una eternitat i tot és susceptible de canviar d’un dia a l’altre, de manera que el que és avui és blanc demà sigui negre, i viceversa. Per aquesta raó, JxCat no té assegurat que l’exercici del poder en minoria debiliti ERC, perquè podria ocórrer que el simple fet de tenir-lo la beneficiés i no la perjudiqués. I si no fos així i de desgast es tractés, el govern del PSC que encapçalava José Montilla i del que també en formava part ERC va demostrar que la capacitat de suportar-lo és inesgotable. Fins a l’últim segon.
La dualitat que mostra JxCat en la negociació amb ERC és, en tot cas, el resultat de les seves pròpies contradiccions. És la força política que des de l’anterior legislatura no para de clamar a favor de la unitat de l’independentisme i la que des del 14-F ha pregonat amb més vehemència que la majoria de més del 50% dels vots aconseguida per primera vegada pels partits independentistes a les urnes no podia caure en sac foradat. Una teoria que no aplica a l’hora de traslladar-la a la pràctica.
Els de Puigdemont oscil·len entre marcar el rumb al Govern des de dins o pressionar-lo des de fora