Davant l’abisme de la paràlisi

Els temps d’agitació política solen coincidir amb els que no canvia res. El problema de la sobregesticulació buida és que no impedeix que el planeta continuï girant, una cosa que coneixem bé a Catalunya. Després d’una dècada de molta fressa i poca endreça, correm el risc de desaprofitar l’oportunitat més important per vertebrar el nostre futur i rellançar la nostra economia des dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992: la gestió dels fons europeus.

El Fons de Recuperació Europeu posarà en circulació 750.000 milions d’euros orientats a la modernització del nostre teixit econòmic, posant èmfasi en les transicions verda i digital, i aspirant a dotar-nos de més autonomia als sectors industrials estratègics. Som davant una gran oportunitat, i alhora un desafiament gegantí i responsabilitat.

En una gestió diligent d’aquests fons ens hi juguem bona part del nostre futur. Per això és necessària la cooperació institucional lleial entre administracions i una governança multinivell ben articulada, col·laboració publicoprivada, pensament estratègic, i concertació política. Aquestes haurien de ser les coordenades sobre les quals girés la política governamental catalana, però res d’això no sembla ser present a les converses per a la formació del nou govern de la Generalitat. Mentre a Eu

ropa s’hi ha decretat cooperació com a únic mètode per a la nostra supervivència com a unitat política, continuem atrapats en una lògica d’“embats” pròpia de les gestes medievals.

Aquesta actitud contrasta amb els que sí que estan fent els seus deures. El Govern basc va presentar a inicis d’any 188 projectes amb què aspirava a “reinventarse”, mentre el català, en un gest molt simptomàtic, només ha tractat els fons europeus durant la campanya electoral per presentar una llista de 27 iniciatives. Probablement no va ser mai tan clara la disjuntiva en què ens trobem: l’“embat” o la reinvenció. Alhora,

En una diligent gestió dels Fons de Recuperació Europeus ens hi juguem bona part del nostre futur

el Govern espanyol està projectant l’electrificació del gegantí sector automobilístic, un intel·ligent i vital projecte a càrrec del seu responsable d’indústria, el català Raül Blanco.

La realitat és que Europa es prepara per al veritable xoc de trens del segle XXI: entre Occident i Àsia. En això, Brussel·les hi hauria de jugar intel·ligentment les seves cartes per convertir-se en un amortidor internacional. En tot això, la transició ecològica hi té un paper capital perquè és la revolució industrial del nostre segle. Catalunya en va sortir molt ben parada de l’última, però ara necessita ser capaç de transformar

Probablement no va ser mai tan clara la disjuntiva en què ens trobem: l’“embat” o la reinvenció

les seves indústries principals (agroalimentària, automòbil, farmacèutica i química), totes intensives en emissions, si no vol perdre aquest tren que definirà l’època que ve.

Catalunya ha de deixar d’insistir en una política futbolística que ho redueix tot a un clàssic. En cas de continuar, podem passar de creure que està jugant un Madrid-Barcelona a convertir-nos en espectadors d’un Madrid-València en només dues dècades, per demèrits propis i mèrits aliens. El primer pas, responsabilitzar-nos del nostre futur i demostrar-ho en la formació del pròxim Govern de la Generalitat.