Europa en desbandada

Molts anys enrere, vaig escriure una conferència idealista sobre Europa. La comparava amb el personatge Sancho, coprotagonista del Quixot, que comença la novel·la com a exponent del materialisme i els instints primaris, però que es va impregnant de l’idealisme quixotesc. El procés de quixotització de Sancho em va servir per construir una paràbola de la Unió Europea. Sobre les cendres de la Segona Guerra Mundial, arruïnats els aliats europeus occidentals, vençuda i fragmentada Alemanya, es va impulsar una comunitat del carbó i l’acer (1951): una col·laboració essencialment francoalemanya, embrió d’un mercat comú més ampli, que permetia la lliure circulació de bens, capitals i persones (1957). Aquest mercat cada vegada més ample i apetitós va desembocar en l’actual UE. Vells enemics reunint-se per confederar els estómacs amb el pretext d’un ideal pacificador: evitar la guerra. Amb els anys, l’ideal s’ha sofisticat. Ara es parla dels “valors d’Europa”: la quinta essència de la democràcia.

El rústic Sancho participava en les aventures idealistes, no pas perquè compartís les fantasies del Quixot, sinó per escapar-se de les suors del camp i enriquir-se amb el botí d’una ínsula. El fonament de la UE és l’interès. Els pares d’Europa confiaven que, confederats els estómacs europeus, els altíssims valors democràtics anirien impregnant els cors de la ciutadania. El sentiment europeu seria la culminació del profit de viure en comú. De l’estómac al cor. De l’interès a l’ideal.

Però en el moment en què la vida i la mort dels europeus depèn clarament de la força de la UE, el fiasco de les vacunes demostra una vegada més que aquest ideal és enganyós. La UE no és, ni pot ser, res més que una agrupació d’estats. No conformem un poder polític. No som comparables a la Xina, Rússia o els EUA. Més encara: en el territori europeu, el mapa de l’OTAN i el de la UE coincideixen tant que conviden a pensar en el veritable pare de l’invent, els EUA. Estem en territori d’influència americana. Parlem de vacunes. Se’n fabriquen a Europa prop del 70%, però cap dels laboratoris té seu a la UE. Per això la UE ha de reclamar als jutjats els seus contractes. No té poder real sobre els laboratoris. El cas de Pfizer-BioNTech és il·lustratiu. L’alemanya BioNTech ha rebut fons europeus i alemanys per investigar la vacuna, però, aliada amb l’americana Pfizzer, s’ha hagut de posar a les ordres dels EUA, que no havien aportat ni un duro. Quan es tracta de vida o mort, no mana qui paga sinó qui té força.

La comissió europea no pot exigir disciplina sanitària als estats. Erdogan, que treballa per reconstruir l’imperi otomà, sap que Ursula von der Leyen té un poder retòric, per això l’ha humiliada davant del món. Els països de la UE estem junts perquè ens convé. És millor que estar separats. Però no conformem una força.

La UE no és una potència sinó un espai de joc. Un espai aparentment col·laboratiu i molt institucionalitzat. Però regulat internament per les relacions de força. A l’hora de la veritat, no solament és impossible fer obeir els laboratoris i dictar una política sanitària, sinó que s’ha produït una desbandada. Ara tothom corre a buscar-se la vida, és a dir, la vacuna, pel seu compte.

La desunió espanyola (causada per dos somnis impossibles: reuniformar Espanya o trencar Espanya) converteix el nostre Estat en un dels més febles de la UE. Tots els estats intenten apropiar-se dels recursos de la UE, però Espanya, afeblida internament, tendeix sempre a perdre. Mentre agonitza, el Quixot deixa una petita herència al seu escuder. No pas el casal, ni per descomptat la inexistent ínsula: només les sobres que quedin de pagar un deute. “Se regocijaba Sancho Panza, que esto del heredar algo borra o templa en el heredero la memoria de la pena”. Qui no es consola és perquè no vol.

Quan es tracta de vida o mort, no mana qui paga sinó qui té força