‘The crown’

Ara és quan, servidora, convençuda republicana, es posa a cercar les notícies de la mort del duc d’Edimburg com si el personatge m’interessés, més enllà de la seva rellevància històrica. M’aturo i hi reflexiono: què faig tan encuriosida amb el marit d’una reina que m’amoïna tan poc com la seva muller?

És curiositat bàsica, feblesa tafanera, interès genuí? I, sobretot, d’on surt la meva insòlita simpatia per un personatge envanit, distant, elitista i tan fatu com tots els membres de l’aristocràcia britànica? Deuen ser els símptomes d’una crisi republicana? Sens dubte, una mica d’incoherència hi deu haver, per bé que reconec que sóc una tafanera de perruqueria, d’aquelles que agafen les revistes del cor per saber què diu gent que no conec, sobre temes que no m’interessen. Em queda el consol de creure que la curiositat és una de les virtuts de la ment o, com deia el gran Nabokov, el gest d’insubordinació del cervell davant del desconegut. Però és un consol trampós, perquè en realitat he de reconèixer que el personatge em feia molta gràcia, que saber coses dels Windsor em diverteix i que, inevitablement, caic en la patètica i infantil fascinació que els reis generen, més enllà de les conviccions polítiques? Òbviament, és una fascinació en la llunyania,

‘The crown’ ens explica la història del segle a través dels ulls reials

de reis aliens, perquè quan es tracta dels propis, és a dir, dels que hem de patir, ni fascinació, ni punyetera gràcia.

Emperò, no tot és incoherència innata, perquè en aquest cas hi ha un culpable de llibre que cal assenyalar amb el dit acusador: la meravellosa sèrie The crown, tan ben feta, narrada i estructurada, que ha convertit els membres de la monarquia britànica en personatges sorprenentment interessants. I amb ells, ens ha apropat, de manera extraordinària, la història del seu temps. Sempre he cregut que els fets històrics s’expliquen millor amb una bona novel·la que amb un llibre d’història. És cert que els historiadors són els que ens precisen les dates i els fets, però només ens munten l’esquelet de la història. Són els escriptors els que li posen músculs, vísceres, ulls amb què mirar-la. Com s’explica millor la històra russa, amb un llibre d’experts o amb una novel·la de Tolstoi? Passa el mateix amb un bon guió o una bona obra de teatre. I això és el que ha fet The crown, explicar-nos la història del segle a través dels ulls d’una nissaga reial. Ha posat emocions a les dades i, a través de les emocions, hem entès la història.

A manera de petit homenatge, acabo amb una frase del duc d’Edimburg, quan va fer 90 anys: “M’estic caient a trossos”. Descansi en pau.