La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els cretins que van canviar l’art català
El MNAC reivindica l’artista dels marges com el gran exponent de la contracultura del canvi de segle
Al’estiu del 1896, un joveníssim Isidre Nonell, de 24 anys, va en mul fins al balneari de Caldes de Boí, propietat de la família del seu amic Juli Vallmitjana, futur cronista dels ravals de Montjuïc, que l’acompanya en la seva expedició al santuari de les fonts termals amb el pintor Ricard Canals. El que trobarà en aquell racó perdut del Pirineu no només significarà un abans i un després en la carrera de l’artista –fins aleshores un pintor més o menys convencional de paisatges, suburbis i patis–, sinó que farà un tomb a l’esdevenir de l’art català.
De manera agitada, Nonell entra en contacte amb els malalts de goll i la comunitat de cretins, aquesta última formada per éssers deformes que patien nanisme i afectacions mentals, fruit de l’endogàmia produïda per l’aïllament en què vivien en aquelles valls. I a partir d’aquí Nonell és un altre Nonell. De cop i volta, es comença a interessar pels col·lectius desfavorits i estigmatitzats de la societat, pels pobres, per la misèria dels que viuen en els marges, revertint la imatge estereotipada que fins aleshores se n’havia donat, sense jutjar, despullantla de folklorismes i dotant-la d’un llenguatge totalment nou –i altament provocador– que incomoda i produeix un fort rebuig en la societat de l’època.
Nonell torna de Boí amb una carpeta plena d’esbossos i aquell mateix any, a l’octubre, fa la seva primera exposició individual al saló d’exposicions de La Vanguardia, un espai obert fins a l’una de la matinada que el diari, en què l’artista col·laborava com a il·lustrador, havia inaugurat a la seva seu de la Rambla feia quatre anys.
L’artista hi mostra per primera vegada la seva sèrie dels cretins juntament amb els originals que havia publicat a les pàgines de La Vanguardia des del 1894. “És una temàtica pràcticament sense precedents que només havien tractat de manera episòdica artistes com Velázquez, Ribera o Goya. De fet, quan un any després els va exposar a París van causar un gran enrenou. La crítica, segurament per aquella cosa xovinista dels francesos, va parlar d’un Goya modernisé, com si es tractés d’una imitació o d’una imitació de la iconografia de Goya”, assenyala Francesc Quílez, que juntament amb Eduard Vallès és comissari de la gran exposició que el MNAC havia projectat per al 2020 i que a causa de la pandèmia ha quedat posposada i reconvertida en llibre, Nonell. Visions des dels marges, que posa en relleu “la proposta absolutament contracultural que Nonell va presentar a la societat del seu temps”.
“Va radicalment en contra dels gustos burgesos i, de fet, fa una esmena a la totalitat de l’art de la seva època. Apareix en el moment àlgid del modernisme, però la seva obra va en contra de la versió més edulcorada del corrent modernista dominant, aquest corrent hedonista de París que satisfà les necessitats