El cremallera fa 90 anys

L’augment de pelegrins que visitaven el santuari de Núria i l’increment dels esports d’hivern en van motivar la construcció

Sense el tren cremallera, Ribes de Freser ara seria un poble mort; el tren li ha donat la vida”, afirma el veí Josep Tarrés, que va començar a treballar primer com a aprenent als tallers del cremallera i més tard com a maquinista. “Un cop ens vam quedar una setmana incomunicats; se’n va anar la llum i ningú no podia pujar a Núria a rescatar-nos; ens repartien el menjar des d’un helicòpter”, recorda el septuagenari que va treballar trenta anys en aquest mitjà

El 1937 es va establir a Núria un sanatori antituberculós i el tren hi va transportar els malalts

de transport, l’únic per accedir a l’estació d’esquí i al santuari de Núria, situat a 1.964 metres d’altura. Fins aleshores, els practicants d’esports d’hivern pujaven a peu des de Queralbs i una vegada a Núria havien de remuntar amb els seus propis mitjans les muntanyes i valls on volien esquiar.

El tren, que aquest any fa 90 anys de vida, va ser una gran obra d’enginyeria, ja que havia de superar un desnivell de mil metres d’altura en un trajecte de 12,5 km entre Ribes de Freser i Núria. Van treballar per construïr-lo més de mil obrers arribats de molts racons d’Espanya entre els anys 1928 i 1931 en condicions meteorològiques i tècniques precàries. “Tot es va fer a mà, amb pic i pala i amb pistoles d’hidrogen i aire”, explica Tarrés. El besavi de l’actual alcaldessa de Ribes de Freser, procedent d’Aragó, va ser un dels que va participar a construir-lo. “El cremallera ha tingut un gran impacte per al turisme, el comerç, la indústria i la creació de llocs de treball a la zona”, reconeix l’alcaldessa, Mònica Santjaume.

Després de dos anys d’obres, el 22 de març del 1931 es va inaugurar el tren cremallera que aviat es va convertir en un referent entre els ferrocarrils de muntanya europeus. A la inauguració hi havia d’assistir el rei Alfons XIII, que no hi va poder anar per la inestabilitat política del moment i que va culminar amb el seu exili i la proclamació de la Segona República. Aquest mitjà de transport va potenciar encara més el santuari que, el 1916, s’obria al públic també els mesos d’hivern. El 1909 ja havien arribat els primers esquís i trineus a Núria i el 1920 es van fer travessies d’esquí.

Un any després de l’arribada del tren, el 1932, es va crear el Club Alpí de Núria i aquell mateix any va ser l’escenari escollit per la Generalitat per redactar el projecte d’Estatut. “En els seus orígens la gent que venia de Barcelona i els seus voltants anava en peregrinació al santuari; hi havia moltes romeries”, recorda Tarrés. Més tard, la pràctica de l’esquí es va imposar, com també les activitats relacionades amb la natura.

Una infraestructura que ha rebut danys considerables, com dues grans inundacions el 1940 que van obligar a suspendre’n el servei fins al febrer del 1942, segons explica Agustí Sancho, un altre dels treballadors que durant més de trenta anys va treballar com a membre de la brigada. “La nostra funció consistia a mantenir sempre la via en bones condicions, els hiverns eren

molt durs; ara ja no neva com abans; a les cinc del matí pujàvem Núria cada dia per eliminar de la via la neu i el glaç amb mitjans precaris”, explica.

Durant la Guerra Civil la Generalitat va intervenir l’empresa que gestionava el tren. El 1937 es va establir a Núria un sanatori antituberculós i el cremallera es va convertir en el mitjà de transport dels malalts. També la postguerra va ser dura. L’historiador Josep Clara explica al llibre Trens i carrilets que en aquella època calia aconseguir un salconduit especial per desplaçarse fins al santuari, fet que explicaria la poca afluència de viatgers.

Avui, segons dades de Ferrocarrils de la Generalitat, que des del 1986 assumeix la gestió del tren cremallera, cada any rep 280.000 visitants. Circula a una velocitat de 30 km/h a la zona de vies, que funciona amb sistema d’adherència, i a 24 km/h i 19 km/h en pujada o baixada en el tram de cremallera, el sistema que va idear l’enginyer suís Roman Abt, el 1882, i que permet superar els pendents pronunciats.

La infraestructura s’ha posat al dia les últimes dècades. Entre les actuacions més recents destaca la renovació de les estacions de Queralbs i Ribes-Vila i l’adquisició d’una locomotora híbrida, dos cotxes de viatgers i dos remolcs, com també la renovació de part de les vies i la substitució de catenàries i d’instal·lacions elèctriques més antigues. Una evolució que ha arribat al lloc de comandament del tren. María Díaz, la primera dona maquinista del cremallera, va començar fa 18 anys i continua en actiu. La seva ocupació encara desperta molta curiositat. “Molts nens se sorprenen quan em veuen conduint, tot i això rebo felicitacions de molts grups de gent gran”. Encara queda molt per canviar.