El cinema crea llengua

No cal dir que el llenguatge es renova constantment, sobretot pel que fa a paraules i expressions que es posen de moda i que, durant un temps, ho peten, que diuen ara. Dic “durant un temps” perquè, com la mateixa paraula moda implica, són modes passatgeres. Algunes, però, s’hi queden. Són les seleccionades per viure al reialme dels mots: esdevenen populars i les fem servir sense recordar-ne els referents.

El cinema ha demostrat ser una bona font d’alimentació d’aquest cabal de noves expressions. N’hi ha dues de clàssiques que, en castellà, han fet fortuna i de les quals ja he parlat en altres ocasions. Una és “Hogar, dulce hogar”, el cartellet de “Home, sweet home” que decora les llars nordamericanes, com ho feien aquí les rajoles de “Déu vos guard” o “Aquí hi viu un català”. L’altra és “¡Más madera!”, fruit de la traducció de “Timber!” que es va fer en la versió castellana d’Els germans Marx a l’Oest, tot i que Groucho, en el doblatge, en realitat crida: “¡Traed madera!”.

En plena pandèmia, hi ha algú que cada dia, en algun altaveu públic, no pot evitar de dir: “El dia de la marmota”. Tot i que aquest mamífer rosegador no és gaire nostrat, la gran pantalla ha fet la seva feina i ha aconseguit colar-nos-el en la llengua habitual. La pel·lícula nodridora és Atrapat en el temps, una comèdia del 1993, dirigida per Harold Ramis –que no ens consta que sigui parent de na Llucia– i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell.

El títol original és justament Groundhog day (El dia de la marmota), i fa referència a

Hi ha algú que cada dia, en algun altaveu públic, no pot evitar de dir: “El dia de la marmota”

la festa que se celebra a la població de Punxsutawney, a l’estat nord-americà de Pennsilvània, cada 2 de febrer, el dia de la Candelera. Uns senyors mudats i coberts amb copalta envolten una gàbia amb una marmota que treu el cap. Si l’animaló es veu l’ombra o no és el que establirà que començarà a fer un temps més temperat, preludi de la primavera, o bé el fred de l’hivern continuarà. La cosa és que, no se sap ben bé per què, potser per la cançó I got you, babe, de Sonny & Cher, que sona cada matí a les sis en punt a la ràdio, el protagonista viu repetit el mateix dia de la marmota. I d’aquí l’expressió que ha fet fortuna.

Si la producció hagués estat catalana, potser la cosa hauria anat al voltant de la dita corresponent: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu”, i avui, dels dies repetits, en diríem “el dia de la Candelera”. Però la colonització cultural i lingüística del cinema nord-americà és la més gran uniformització internacional fins ara mai vista i no té aturador.

mcamps@lavanguardia.es