La Vanguardia (Català-1ª edició)
Madoz i la promiscuïtat dels objectes
El fotògraf retrata amb humor, a còpia de suggeridores composicions i artefactes, la incertesa del moment
Els objectes entaulen entre si relacions secretes. No és fàcil descobrir-les, però es pot. És com trobar la talla oculta en el tronc, que diria l’escultor. Aquí es tracta de fotografia, i qui es dedica a desentranyar les connexions i diàlegs entre coses d’aquí i allà és Chema Madoz, Premi Nacional de Fotografia el 1999. Els seus últims treballs, trenta imatges del 2019 i 2020, s’exposen ara, fins al 30 de juny, a la galeria Elvira González de Madrid. Malgrat la diversitat de les obres, hi ha algunes idees que els donen certa coherència: “la fragilitat i la incertesa, la ironia i l’humor”, assenyala.
Però en la relació especial establerta entre les coses fotografiades
L’autor madrileny, premi Nacional de Fotografia, exposa 30 imatges compostes els dos últims anys
també hi ha una cosa íntima. “La promiscuïtat, per mi, rau en l’objecte i no en la mirada. L’objecte té una facilitat especial a l’hora d’interrelacionar-se amb altres objectes. A partir d’aquesta promiscuïtat sorgeixen conceptes o idees, que per mi són la particularitat de descobrir alguna cosa que estava amagada o latent”, diu Madoz.
El cabell d’una dona no és exactament un objecte, però en una de les peces veiem una bona cabellera convertida en una cortina. El cabell està subjectat per un d’aquells cordons trenats i amb borles que subjecten els cobrellits antics de finestrals i balcons. El fons aquí és fosc, de manera que potser la llum sorgiria quan es deslliga la cabellera.
Però aquesta és una idea qualsevol, com moltes de les que podrien venir a l cap a molts altres espectadors. I és el que pretén el fotògraf renunciant a posar títol a les seves composicions i al conjunt de la seva exposició. La decisió “té a veure amb el respecte a la intel·ligència del públic”, addueix. “Un construeix una idea quan fa l’obra, i no necessita servir-la o imposar-la. Prefereixo veure com la mirada d’altres enriqueix el meu treball”, respon a La Vanguardia durant la presentació de la mostra.
Hi ha, amb tot, picades d’ullet i suggeriments més o menys directes en algunes de les fotos. Com la del castell de cartes sostingut per una bastida. La construcció de paper és inestable i té una protecció que evita que s’ensorri, però impedeix que creixi. És el que podem observar. De la mateixa manera que, davant una múltiple i complexa balança retratada amb llum zenital, podem pensar en com de difícil resulta de vegades obtenir l’equilibri: una reflexió que es repeteix davant la fotografia d’una escala els esglaons de la qual són gronxadors.
Madoz (Madrid, 1958) només treballa amb coses, mai amb persones. “És més senzill” utilitzar objectes per parlar de l’ésser humà. Perquè
Suggestió
els objectes et porten a conceptes, i si apareix el mateix ésser humà tot es fa més movedís conduint-te a conèixer la persona concreta”.
L’exposició inclou una primera escultura de Madoz: una llar de foc de xemeneia convertida en escenari mitjançant un teló de vellut vermell que en tapa la cavitat. L’autor no el va portar a foto perquè sempre treballa en blanc i negre i aquí el color del teló és essencial.
Sobre la seva estratègia en la confecció de les imatges, l’autor indica que es mou sempre “entre la premeditació i la troballa”. De vegades es planteja primer la combinació i col·locació dels objectes i només ha de trobar-los, col·locar-los com vol i retratar-los. I altres vegades d’imprevist es troba objectes que no havia imaginat i són ells els que li donen la idea de l’obra.
Les sensacions d’incertesa i vulnerabilitat que es desprenen de la majoria de fotos no són casuals. Es deuen a les vivències de l’autor i a la situació que vivim. Però les fotos també emanen ironia. “Sí, l’humor ara és imprescindible”, constata.