Encara hi ha classes

Classe

Autors: Iseult Golden i David Horan

Traducció i direcció: Pau Carrió

Intèrprets: Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca

Lloc i data: La Villarroel (06/IV/2021)

Gairebé ningú no es qüestiona que l’educació és una de les palanques principals de l’ascensor social. Taula de salvació per sortir del cercle viciós del fracàs escolar que et condemna als estrats més baixos de la societat. La ficció anglosaxona s’ha apuntat amb alegria a aquella premissa de To Sir, with Love a Educating Rita. Missatge que funciona encara millor si està basat en fets reals, com Freedom Writers o Dangerous Minds. La situació és sempre la mateixa: un professor motivat rehabilita un grup conflictiu d’alumnes superant tots els obstacles posats pels mateixos adolescents, les seves famílies i la mateixa escola. Llavors arriben els irlandesos Iseult Golden i David Horan i col·loquen un mirall esquerdat de realitat que qüestiona a fons aquest ideal. Amb humor, sense moralina i sense respostes, Class es pregunta si l’escola no participa dels mecanismes que perpetuen el sistema econòmic que genera la desigualtat. Idea que sembla reflectida en la mateixa polisèmia del títol. Classe: aula i grup social. Una comèdia acre sobre com la classe dominant s’apropia de totes les eines –també del llenguatge– per mantenir l’status quo, per decidir què és l’èxit i què és el fracàs. I com els benintencionats (un mestre guai) no fan més que ajudar que tot continuï igual. Ell mateix atrapat en les seves pors de perdre el seu fràgil privilegi de classe mitjana il·lustrada.

Un text que encaixa perfectament en les motivacions artístiques i socials de Sixto Paz Produccions, coherent fins a la medul·la amb la seva trajectòria. En aquest sentit, la direcció de Pau Carrió és un treball d’humilitat per adaptar-se a la bona lectura del missatge crític que defensa la companyia. Més una tasca de matisos que un gest d’autoria. Detalls necessaris per a uns personatges delicats que es desdoblen en nens i adults i una situació que és un univers latent de violència, on s’entrecreuen diferents conflictes, col·lectius i personals. Els detalls que il·lustren perfectament

Pau Carrió fa un treball d’humilitat per adaptar-se a la bona lectura del missatge crític

com Pol López (el mestre) va perdent el control de la trobada, que expliciten la ràbia acumulada de Pau Roca (Brian, el pare) i el procés d’empoderament de Carlota Olcina (Sarah, la mare). Una funció que millora en la mesura que el discurs latent es fa cada vegada més visible i s’aparta del “cas Jayden” (el fill amb dificultats d’aprenentatge) per centrar-se en el judici social. Un trio d’interpretacions que creix en excel·lència quan els acaraments es tornen intensos i la pàtina de comèdia es desfà davant la crua realitat que les classes existeixen, encara que ja ningú no vulgui ser proletariat.