Guanyant punts

Sold out al Guitar Bcn al pas de Joan Miquel Oliver (veu, guitarra), que es va presentar vestit amb quimono floral i gorra de tractorista al capdavant del power trio que completaven Jaume Manresa (teclat) i Xarli Oliver (bateria). El de Sóller celebrava els quinze anys del seu disc en solitari Surfistes en càmera lenta, que va publicar quan els Antònia Font encara eren vius. El contingut de l’àlbum –breu pel que fa a minutatge, dens i fèrtil en el seu contingut– va ocupar la primera meitat del xou. La gala es va completar amb el que el mateix Joan Miquel, divertit com sempre, va definir com una successió “de grans èxits i fracassos”, amb passis per Marès a radial, Final feliç o la tempestuosa i al·lucinada Lego amb què els músics van rubricar la nit.

Més enllà de la cosa commemorativa, que sempre és bonica, la gran qüestió que ens plantejava aquesta proposta era si, tres lustres després de ser revelades pel seu autor, les cançons de Surfistes... han pogut trampejar amb gràcia el pas del temps. Un cop viscut el concert, la resposta és afirmativa. Va quedar molt clar a la segona de canvi amb Emerson Fitipaldi, embolcallada amb la magnífica atmosfera de theremin elaborada per Manresa, a la qual va seguir el tema titular de l’àlbum, amb els seus moments de funk selenita si tal cosa és possible. L’exquisida Pallasso –amb aquella malenconia tan ben evocada per Xarli amb arc i xerrac– i una formidable Foto on no van faltar els suggeridors “peixos de mons abisals”, figuren com allò més destacat d’una sessió que, tornant a la pregunta inicial, va deixar establert que aquestes cançons fins i tot han guanyat punts, adquirint una pàtina de maduresa irresistiblement atractiva.