Per què Baudelaire no adjunta l’adreça a la carta que envia a Wagner?

Ainicis del 1860, Charles Baudelaire, el profeta de la poesia moderna, va al Teatre Italià de París a escoltar fragments de diverses òperes de Richard Wagner: Tannhäuser, Lohengrin, L’Holandès Errant i Tristany i Isolda. Al podi se situa el mateix compositor alemany. El poeta francès queda impressionat i li escriu una carta digna d’un autèntic fan. Però no hi adjunta l’adreça. Per què? A la postdata explica les raons que té per no fer-ho.

L’autor de Les flors del mal ja és aleshores un pioner de la crítica musical, avergonyit dels seus compatriotes que van a l’òpera a passarho bé i no entenen que Wagner, que un mes després estrena Tannhäuser al Théâtre Impérial de l’Opéra, els exigeixi concentració, apagar els llums del teatre i no fer de l’òpera un pretext per flirtejar a l’avantllotja.

Quinze anys abans d’enviar aquesta carta, el poeta francès ha començat a consumir haixix, ha experimentat els primers símptomes de la sífilis –un intent de suïcidi inclòs – i s’ha dedicat a la crítica d’art. Publica entre d’altres Le Salon elogiant pintors que llavors encara no eren gaire mainstream, com Delacroix i Manet. I pel que fa la crítica musical, Wagner es per a ell la síntesi d’un art nou.

Tannhäuser desencadena un escàndol semblant al d’Hernani de Victor Hugo, tres dècades abans. Baudelaire publica a la Revue européenne l’estudi Richard Wagner et Tannhäuser à Paris. Han passat poques setmanes des que enviés al geni musical la missiva d’agraïment...

“Vull dir-li que li dec el goig musical més gran que no hagi experimentat mai”, li diu a Wagner en una nota que conjuga l’art i el pensament de dues figures clau de la segona meitat del segle XIX europeu, dos creadors la reflexió dels quals va més enllà del drama, la poesia o la música mateixa.

“A la meva edat –li comenta– tot just atreu ja escriure als homes cèlebres i hauria dubtat molt a testimoniar-li per carta la meva admiració si els meus ulls no ensopeguessin cada dia amb articles indignes, ridículs, en els quals es fan tots els esforços possibles per difamar el seu geni.