La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els fantasmes de Valdebebas
aldebebas i una tempesta de pluja i vent conformen l’escenografia de l’últim MadridBarça. L’eficàcia i la velocitat del contraatac van superar un desordre que va alternar la bona voluntat esperançada i la impotència tàctica. Mentre el Madrid sempre busca la distància més curta i més ràpida entre dos punts, el Barça intenta desenvolupar un futbol elaborat pel qual no sempre disposa dels ingredients idonis. L’efecte espectacular de la tempesta no va ajudar: a estones semblava que el diluvi volgués esborrar el disseny d’una samarreta, la del Barça, en què els colors del club evolucionen cap als de la bandera, una pirueta patriòtica sofisticada i presumptuosa i que no servirà com a fetitxe per a futurs partits de la màxima rivalitat.
Ja sé que “màxima rivalitat” és un concepte boomer i que el gregarisme impune dels titulars ha convertit en “clàssic”, una hipèrbole importada d’Argentina. M’agrada més màxima rivalitat perquè no desprèn tantes ínfules definitòries sinó que marca la piràmide d’una rivalitat amb graduació pròpia. Cada club té la seva tradició i la dels culers inclou un repertori infinit de justificacions per explicar derrotes. És una herència que hem mamat dels nostres avantpassats i que, per resumir, inclou tres grans factors: els àrbitres (unànimement venuts al Madrid), la pluja (que sempre ens perjudica més a nosaltres que als rivals) i els pals. Que consti que els tres factors estan basats en fets reals, però, com va tornar a passar dissabte, només expliquen una part de la derrota, no l’essència del desenllaç.
L’altra part pertany a la intimitat de l’autocrítica o a l’estona que, col·lectivament o individualment, puguem mirarnos al mirall o estirar-nos al divan de la psicoanàlisi. Cada barcelonista tria quin d’aquests tres ingredients l’ajuden a superar la contrarietat provocada per les derrotes contra el Madrid. A mi m’agrada valorar la rellevància dels pals, que alguns
Vcomentaristes encara anomenen “fusta” quan ja fa segles que la fusta va desaparèixer dels camps d’elit. En una hipotètica lliga de pals inoportunament fatídics, el Barça seria líder. Podria reivindicar els d’aquella final terrible de la
Copa d’Europa de 1961. Després d’haver eliminat el Madrid, el Barça va jugar contra el Benfica i va perdre 3-2 després de xutar quatre vegades al pal. Els pals d’aleshores eren quadrats i van repel·lir pilotes que, amb els pals actuals, potser haurien entrat.
Però em sembla que el pal té una dimensió de subgol que dignifica l’esforç i l’encert i que actua com un analgèsic contra la temptació de la inèrcia depressiva. El pal de Messi des del córner, que va superar Courtois, va ser, amb molta diferència, el millor del partit de dissabte. Jo no l’oblidaré mai, com no oblidaré els no-gols de Pelé al Mundial de Mèxic. I el pal d’Ilaix a l’últim minut va ser sensacional, èpic i simbòlic. Marcarà la carrera d’una de les raons per les quals el Barça de Koeman no ha de perdre ni un minut en llepar-se les ferides i ha de pensar en el futur –a curt, mitjà i llarg termini– que està construint. És un futur intermitent i contra el Valladolid ja vam tornar a patir insuficiències estructurals com les que van emergir a Valdebebas. Però el partit de dissabte inclou un balanç que fa justícia als nostres fantasmes: àrbitres, pluja i pals.
Cada culer tria quina contrarietat històrica l’ajuda a superar la decepció provocada per les derrotes contra el Madrid