De carn i ossos

na de les imatges de l’últim clàssic és la d’un tremolós Messi pelat de fred amb els ossos calats i la indumentària absolutament mullada per l’aiguat que queia sobre l’estadi Alfredo Di Stefano, aquell que va fer construir Florentino Pérez per substituir l’antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, on es van aixecar les súper quatre torres que van canviar l’skyline de la capital, gràcies a un pelotazo immobiliari sense precedents.

Sorprèn que, de la mateixa manera que amb temperatures altes a l’estiu s’autoritzi els àrbitres a detenir els partits al cap de mitja hora perquè els futbolistes es puguin hidratar, en canvi, en un partit com el de dissabte, l’àrbitre Gil Manzano no estigués facultat per interrompre el joc perquè els futbolistes poguessin canviar la vestimenta, a risc de contreure una pulmonia. Veient el que va passar, caldria enaltir les tan criticades

Udeclaracions de Jürgen Kloop la vigília del partit de quarts de final de la Champions, quan el tècnic alemany va mostrar la seva sorpresa perquè “el matx es jugui en un camp d’entrenament”.

No estava exempt de raó el tècnic del Liverpool perquè es tracta d’un estadi construït a l’extraradi de Madrid, amb unes escasses grades a cada un dels dos fons per on penetra el fred sec mesetari, que fa cruixir les dents. Amb això es demostra que els futbolistes també són persones de carn i os exposades com tota la resta del personal als mateixos riscos.

El ‘pare’ de la bomba

López Abril, Miguelito per sempre, ens va deixar ahir en plena lluita contra una cruel malaltia. Base precoç, va ser a mitjans dels setanta el primer producte del planter del Barça que es va assentar al primer equip i que va assolir la internacionalitat a l’Europeu d’Essen del 1976. Després d’ell vindrien els Solozobal, Epi, Ansa, Sibilio i De la Cruz, que van posar fi a la tirania del Madrid. López Abril va ser una peça clau en la històrica victòria contra el gegant blanc a la final de Copa del 78 a Saragossa, però en no sentir-se prou valorat en la renovació del seu contracte, un any després, enmig del viatge de noces a les Seychelles, es va comprometre amb el Manresa i va perdre l’oportunitat de poder liderar un equip que faria història al Palau, on per cert va ser l’autor de la primera cistella.

Dues dècades més tard es va convertir en el gran valedor de Juan Carlos Navarro a les categories inferiors i a batejar com a “bombes” els exclusius llançaments elevats del geni de Sant Feliu. Sense Miguelito, difícilment Juanqui hauria arribat tan aviat a la cúspide. Descansa en pau.