La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Em sento sobrehumana”
Rachael Blackmore supera trenta obstacles i una barrera: és la primera dona que guanya el Grand National
Si els humans tinguessin la meitat del coratge que Red Rum, el món seria molt millor
Ginger McCaine, entrenador de Red Rum, triple guanyador del Grand National (1973, '74 i '77)
Dissabte, tres hores abans del clàssic, Luis Buxeres vociferava: –Comença el Grand National! I els seus companys de la redacció de La Vanguardia, amb la mascareta al rostre, vam formar un grupet al seu voltant i vam obrir els ulls com unes taronges. El Grand National! Arrencava un altre clàssic ,un clàssic que devoràvem antigament, de vegades en blanc i negre, com la regata Oxford-Cambridge o les 24 Hores de Le Mans. A peu dret!
(...)
Malgrat el llinatge que l’envolta, el Grand National és un esdeveniment de crueltat extrema. Quaranta cavalls, amb els seus genets a lloms, recorren 6,5 quilòmetres en tot just nou minuts, una doble volta a l’hipòdrom d’Aintree (Liverpool) preparada amb trenta enormes obstacles, una tortura per als pura sang que, en ocasions, es deixen la pell: sis d’ells han mort en els últims deu anys, un d’ells aquest mateix dissabte.
Es deia The Long Mile, i s’havia vist greument ferit.
Com sempre des de fa dècades –la prova havia nascut el 1839–, l’espectacle resultava fascinant. Vam veure com desenes de cavalls esquivaven, quan no travessaven, aquelles tanques altes com murs, abans de trastabillar-se i caure sobre el verd.
Als cinc minuts de cursa, el pilot era una comunió de genets encara en lliça i altres cavalls desbocats, alguns avançant tots sols –el joquei s’havia quedat pel camí–, tots llançant glopades a l’aire mentre s’obstinaven per ser els primers a la meta.
També vam veure com una muntura baia, tan lleugera com poderosa, amb un joquei verdgroc a lloms, arribava des de darrere en els tres últims tancats per prendre el cap i, fuet en rest, no deixar-se superar.
Es tractava de Minella Times (pura sang de vuit anys), 11-1 a les apostes, el genet de les quals era una dona, vintena dama que participava en el Grand National i primera a adjudicar-l’hi: aquesta és la història de Rachael Blackmore (31).
“No em sento home ni dona. Em sento sobrehumana”, va dir Rachael Blackmore tot just creuar la meta, parlant entretalladament perquè la prova asfixia cavall i genet: el joquei ha de clavar genolls, impulsar amb els malucs i els talons, controlar el ritme amb les regnes, mantenir-se ferm en els salts i vociferar-li la seva muntura.
“Aquesta és la cursa més vista del món”, va dir després Katie Walsh, tercera el 2012, fins aleshores el millor lloc d’una dona. Molta gent sentirà parlar d’aquesta fita en diferents parts del món i això és una cosa brillant per a les curses de cavalls. Rachael Blackmore serà una inspiració per a homes i dones, per a qualsevol genet. No podria haver passat res millor.
“Mai m’hauria imaginat que arribaria a disputar aquesta cursa”, diria més tard, ja reposada, Rachael Blackmore, filla d’un granger i una professora i doctora en ciència equina. “Així que imagineu-vos haver-la guanyat”.
I algú va recordar que un somni com aquest, potser utòpic, ja se l’havia plantejat Hollywood als anys 40, quan la MetroGoldwyn-Mayer reclutava Elizabeth Taylor per convertir-la en mossa de quadres, aixecar-la a Pie, magnífic pura sang, i lliurarla al Grand National del 1944.
La pel·lícula, El foc de la joventut, va recollir dos Oscars.
Tot i que llavors allò era una fantasia del cinema.
Als 40, Hollywood filmava ‘El foc de la joventut’, fantasia que portava Liz Taylor a guanyar la cursa
“Mai no vaig pensar que arribaria a córrer el Grand National; imagineu-vos guanyar-lo”, va comentar