Després de l’estat d’alarma

El punt final a l’estat d’alarma està previst per al 9 de maig. Però no han faltat veus que han qüestionat l’esmentada possibilitat o que han assenyalat que, a partir de llavors, les comunitats autònomes només podran adoptar “mesures ordinàries” en matèria de salut pública, és a dir, que no podran acordar confinaments generals o el “toc de queda”.

Primer de tot cal assenyalar que Espanya va ser l’únic Estat de la Unió Europea –juntament amb Portugal, tot i que de manera diferent i gradual– que va recórrer a un estat excepcional previst a la Constitució (article 116). A més, l’últim estat d’alarma, decretat el 25 d’octubre, havia de ser per 15 dies i es va estendre sis mesos. La resta de països van recórrer a la legislació de malalties infeccioses o a lleis ad hoc, que preveuen “clàusules generals” o mesures concretes. I tot i que és indubtable que es presentava el supòsit habilitant previst a la llei d’estats excepcionals del 1981 (Loeaes) (“crisis sanitàries com ara epidèmies”), no ho és menys que l’estat d’alarma era innecessari, perquè el que no podien fer les comunitats –com ara acordar la limitació de la mobilitat entre si– ho podia decidir l’Estat a l’empara de la seva pròpia legislació, en coordinació amb les comunitats. Això, malgrat l’intent de justificar-ho en termes jurídics, s’explica per l’interès polític del Govern central de donar resposta a la crisi assumint un lideratge presidencialista i centralitzador de caire vuitcentista.

En segon lloc, cal recordar que les primeres mesures que van suposar una gran restricció de drets fonamentals van ser adoptades abans que ningú per algunes comunitats (penseu en la conca d’Òdena a Catalunya), en la seva condició d’autoritats sanitàries i competents en matèria d’emergències. Com a Catalunya, les lleis d’Aragó, Galícia, Navarra o el País Basc preveuen l’internament hospitalari, la vacunació forçosa, el tancament d’instal·lacions, la suspensió d’activitats o la possibilitat d’adoptar les mesures preventives que s’estimin convenients quan ho exigeixin raons d’urgència o necessitat. Així ho preveu a Catalunya la legislació sanitària i de protecció civil, a més de l’article 3 de la llei orgànica de Mesures Especials en matèria de Salut Pública (Lomesp). Aquesta última llei estatal, juntament amb la llei general de Sanitat (llei Lluch), la llei de Qualitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut i la llei general de Salut Pública, constitueix un corpus normatiu suficient –encara que s’hagi d’actualitzar, com ha dit fa poc el

Consell d’Estat– en l’acció de tutela de la salut pública. A més, la recent llei 2/2021, del 29 de març, de mesures urgents de prevenció, contenció i coordinació, en previsió de l’expiració de l’estat d’alarma, preveu mesures addicionals.

L’estat d’alarma, doncs, no és l’única resposta davant una transmissió “no individualitzable” de la covid, que exigeixi el confinament general de la població. I si el confinament general és possible ara és gràcies al fet que l’article 12.1 de la llei dels Estats d’Excepció remet a l’esmentada legislació de salut pública (en particular, a l’article 3 Lomesp). No és, per tant, la capacitat més gran de limitació dels drets fonamentals el que caracteritza l’estat d’alarma com la concentració competencial a favor de l’Estat i l’abast estatal de les mesures habilitades.

No hi ha obstacle, doncs, perquè en absència d’estat d’alarma s’acordin tancaments perimetrals d’àmbit comunitari i restriccions horàries en la restauració o el comerç, si bé això requereix legalment l’aval dels tribunals, que han d’examinar la proporcionalitat d’aquestes mesures. Ja ho vam viure l’estiu passat, en plena fase de desescalada. I les mesures d’abast supraautonòmic es poden adoptar mitjançant les anomenades “actuacions coordinades”, adoptades en el si del Consell Interterritorial, la regulació del qual s’ha actualitzat a aquests efectes amb la recent llei 2/2021, del 29 de març.

Els tancaments perimetrals i les restriccions horàries hauran de ser avalats pels tribunals