Andorra, Twitter, Instagram, Colau, Pujol i Bosé

de Twitter podran continuar practicant l’oportunisme, la ignorància i el postureig narcisista que defineix la part més intranscendent del seu llegat. A El món a RAC1, reflexionant sobre el negacionisme que reivindica Miguel Bosé a Lo de Évole (La Sexta), la periodista Mònica Planas diu: “Em preocupa que el pes mediàtic que se li dona al negacionisme sigui més perjudicial que el negacionisme en si”.

El documental Pujol: els secrets d’Andorra (TV3) és un exemple d’enginyeria deontològica. D’una banda, aplica el rigor avalat per la marca 30 minuts a l’hora d’explicar, alternant dades amb opinions i anàlisis, la complexitat del cas dels diners no declarats per la família Pujol. De l’altra, relativitza la gravetat del pecat comès pel president Jordi Pujol situant-lo en un context polític. Un context en què, sense la intervenció de les clavegueres de l’Estat, no hauria emergit la porqueria que fins aleshores s’havia mantingut en una zona de cordial i recíproca impunitat. No hi ha proves concloents per oferir certeses sobre la corrupció de l’origen dels diners però sí indicis per mantenir intactes totes les sospites.

Però com que no és el mateix un pecat, una negligència o un delicte, al final el documental ajuda a endreçar els elements d’un cas que s’ha eternitzat, com si això contribuís a preservar les cortines de fum. De passada, però, situa al cim d’aquesta concatenació d’escàndols el testimoni de Joan Pau Miquel, ex-conseller delegat de la banca privada andorrana devastat per l’ona expansiva de l’operació Catalunya, que denuncia de manera categòrica les pràctiques de presumptes representants de l’Estat. Al final, una de les possibles conclusions racionals convida l’espectador a desanimar-se en comptes d’indignar-se i a intuir que, en nom de patriotismes asimètricament complementaris, es debiliten el sistema democràtic i la confiança en les institucions.

El documental sobre Pujol manté intactes totes les sospites