Canvi de rumb a l’Equador

Guillermo Lasso serà el nou president de l’Equador, després d’obtenir en la segona volta electoral el 52,5% dels vots, pel 47,5% que va aconseguir el seu rival Andrés Arauz. Amb aquest resultat, l’Equador posa fi a catorze anys de governs d’esquerres –primer els dos de Rafael Correa, entre el 2007 i el 2017, i després el del seu correligionari, però distanciat, Lenín Moreno– i confia el timó del país a Lasso, que es defineix com a liberal i va ser president del Banc de Guayaquil.

El triomf de Lasso és el de la perseverança. Aquesta era la tercera ocasió que es presentava a les presidencials. En els seus dos primers intents va ser batut per Correa el 2013 i per Moreno el 2017. I el resultat de la primera volta, en què va obtenir el 19,7% dels sufragis, semblava que l’acostava a un tercer fracàs. Per això el seu triomf, el cap de setmana passat, ha suposat una relativa sorpresa. Tot i que també és veritat que en encarnar l’anticorreisme davant Arauz, considerat un delfí de Correa, ha capitalitzat un descontentament generalitzat degut a un decenni i mig d’una gestió que no ha enfortit l’economia equatoriana, rematada aquests darrers mesos per la pandèmia del coronavirus.

La situació és ara molt delicada a l’Equador. L’economia es va contreure l’any passat al voltant d’un 8%. Deixant de banda el cas de Veneçuela, on la contracció va vorejar el 30%, la caiguda equatoriana és de les principals registrades a Llatinoamèrica, juntament amb les del Perú, Panamà, l’Argentina i Mèxic. La pandèmia ha contribuït, certament, a aquest descens. Però a més d’aquest factor conjuntural n’hi ha un altre ja gairebé d’estructural, encara més preocupant, com és la disminució, constant des de mitjans de l’anterior decenni, del preu i els rendiments del petroli, que representa el 30% de les exportacions equatorianes. Tan sols l’any passat, l’exportació d’aquest producte va baixar un 44%.

Després de la victòria electoral, Guillermo Lasso intentarà refer un país amb l’economia malmesa

Altres indicadors no són més engrescadors. Es calcula que més d’un terç dels 17 milions d’habitants de l’Equador viuen en una situació de pobresa, i que el 20% està en l’extrema pobresa. Més d’un milió d’equatorians han emigrat a la recerca de millors horitzons laborals (més de 400.000 dels quals es troben ara a Espanya). I la liquiditat de què disposa el Govern per reaccionar a aquesta situació és molt limitada.

No li serà gens fàcil a Lasso aixecar el país durant el mandat de quatre anys que afronta. Tant per la postració econòmica com perquè el seu partit no domina l’Assemblea Nacional. El seu pla consisteix a incrementar l’extracció petrolífera, atreure inversió estrangera, crear dos milions de llocs de treball i combatre una corrupció estesa, que al seu dia va truncar la carrera de Correa. S’ha de veure si tindrà èxit en la seva empresa. Però el resultat electoral ens indica que menys n’ha tingut la proposta d’Arauz, que prometia també nous llocs de treball, a més d’una renda bàsica i salut i educació gratuïtes per a tothom, sense explicar d’on pensava treure els recursos en un país amb la tresoreria nacional exhausta.

La victòria de Lasso té el seu significat més enllà de les fronteres equatorianes, en el marc llatinoamericà. El Perú és a mig procés electoral. També Xile, Nicaragua i Hondures preveuen comicis aquest any. A diferència dels primers anys del segle, quan una onada d’esquerres va passar pel continent, amb governs de progrés al Brasil, l’Uruguai, Bolívia, l’Equador o Veneçuela; o dels anys posteriors, quan es va registrar un gir a la dreta en diversos països, la nota dominant és ara la incertesa. Aquest fenomen es reflecteix en el malestar social, tan manifest en països com Xile abans de la pandèmia, i també en la puixança del populisme, personificada en presidents com el brasiler Bolsonaro o el salvadorenc Bukele. La mesura en què Lasso podrà contribuir a estabilitzar aquest panorama és també, ara mateix, una incògnita.