Pàgina que cal oblidar

Voler posar fi a l’extrema dreta des de la violència és un error. Precisament, aquest és l’escenari que més els afavoreix. I per això, si cal, intentaran provocar-la i, fins i tot, aparèixer com a víctimes. La seva violència, la irritació que provoquin els crits, la gestualitat, les proclames, no legitimen la reacció violenta. Així, guanyen; és amb l’exemple i la pràctica de la llibertat que hi perden. I si en fan un mal ús, serà la justícia qui ho haurà d’impedir. Hi ha prou figures legals que castiguen les proclames d’odi, de racisme, d’enaltiment de qualsevol tipus de supremacisme. És amb la paraula i el dret que s’ha de guanyar aquest combat.

Certament, aquest combat demana molta intel·ligència democràtica. D’entrada, recordant les pàgines dramàtiques que els extremismes totalitaris han escrit al llarg de la història. A ells els correspon la titularitat de genocidis i persecucions, de camps d’extermini i gulags. La llibertat sempre, en aquesta memòria, hi apareix com a víctima. I això s’ha de recordar, fer-ho present. La polarització de la vida política i social arrossega el risc de la violència. No ens pot agafar desprevinguts. Els exercicis de memòria històrica han d’estar presidits per la voluntat de superar el passat, no de tornar-lo a viure. Almenys, aquest ha de ser l’objectiu dels defensors de la llibertat, de la convivència, del respecte de la diferència com a fonament d’un Estat de dret.

Malauradament, a tot Europa la violència totalitària no desapareix. Diuen alguns analistes que fins i tot s’incrementa. A Alemanya es constitueix en una força estable i molt present electoralment; a França, apareix com una força capaç d’alimentar una alternativa presidencial. No serà impedint violentament que puguin parlar que aquest perill s’esvairà. Cal i caldrà més intel·ligència. Buidar de contingut les seves proclames, denunciar la inestabilitat que comporten, posar de relleu la confrontació que defensen. Però la seva amenaça per a la llibertat no els expulsa, d’entrada, dels beneficis de la llibertat.

La llibertat es declara incompatible amb la gestualitat totalitària. Condemna i sanciona tota apel·lació discriminatòria; tipifica com a contrari a la convivència l’enaltiment, la defensa o la simple nostàlgia de pràctiques o comportaments que pretenguin emparar-se en fets o doctrines que han omplert de misèria el passat de la nostra història. Però que sigui la justícia la defensora de la llibertat.

El que va passar a Vallecas no és una pàgina positiva per a la convivència democràtica. I no s’hauria de repetir. Que no se’ls voti, però que els deixin parlar. Ningú està obligat a escoltar; però s’ha de poder dir que, ben al contrari del que ells han fet tantes i tantes vegades, els defensors de la llibertat volen que fins i tot ells –els nostàlgics del totalitarisme– puguin gaudir del que aquest valor representa. Segurament, se’ls haurà de demanar que a més de gaudir-ne la sàpiguen respectar. Que la llibertat no permetrà que se n’aprofitin per destruir-la. Però que d’això se n’encarregarà la justícia.

A bufetades, no! Cal repetir-ho una vegada i una altra: això és el que volen els extremismes totalitaris. Aquest és el terreny en què es mouen a gust. És l’escenari de la força en comptes del debat de la paraula. El raonament aclapara; la força intimida. Que no guanyi el més fort; que guanyi la paraula. Aquesta és l’essència de la llibertat: poder ser, poder fer, poder dir. Poder convèncer. Difícil? Segur! La violència és més senzilla, però sempre –sempre– acaba malament! Seria greu, molt greu, no tenir-ho en compte.

Vallecas, pàgina superada? Tant de bo. En tot cas, pàgina que cal oblidar.

El que va passar a Vallecas no s’hauria de repetir; que no se’ls voti, però que els deixin parlar