A cada solució, un problema

L’espanyol del segle XX tenia problemes sense solucions i l’espanyol del segle XXI a tota solució li troba un problema, per això avantatges a priori com la vacuna o una Constitució jove –comparin amb la resta de democràcies– són causa d’embolics.

Que hàgim convertit la vacunació en una font de malestar i controvèrsia diu molt del tipus de ciutadà comú, semblant al ca envejós.

Ja fa molt que un va desconnectar de l’activitat portuària, l’activitat tuitaire i, ara, l’activitat sanitària perquè una cosa és erosionar-se la salut fumant i una altra és viure la vida en permanent emprenyament o ficar-se a cibernauta ben “informat”.

La mateixa societat que s’atipa a pastilles –tota llar espanyola, una farmàcia– perquè no suporta ni cinc minuts de malestar s’anima ara i qüestiona aquesta vacuna o aquella, com els brètols negacionistes del segle XIX. Que els preguntin als negrets de l’Àfrica tropical sobre si les vacunes tenen contraindicacions!

L’espanyol del segle XX tenia problemes sense solució; avui els busca per a cada solució

Força menys que una mort per paludisme, verola o la febre groga.

O tenim una població ximple o hem perdut l’oremus amb l’exigència que l’Estat doni una resposta per a tot –que som nens?– mentre bescanviem informació als xats, aquests patis de veïns maldients d’Arniches però sense l’olor de coliflor.

L’assumpte és senzill: l’Administració ha de vacunar més i regular menys i el ciutadà, decidir sense donar tantes explicacions ni demanarne. Ho agafes o ho deixes. I a mesura que la població de risc és vacunada i baixa el nombre de morts –cosa que ja passa–, oxigen per a l’economia i alegria a la vida, públic al futbol i ball a la música.

Anem perdent per golejada i encara hi haurà qui digui que l’important és el percentatge de possessió, l’índex de pilotes recuperades o qualsevol estadística menor. En la vida i en el futbol cal posar el peu. I millor morir dempeus que viure agenollats perquè, com tothom sembla oblidar, el final de l’obra és ben conegut sense necessitat de llegir Jaime Gil de Biedma.

Ah! Enhorabona a l’alcaldessa Ada Colau per haver deixat Twitter! Benvinguda al club (m’enorgulleix no haver estat mai en aquest pati de veïns). Cap alt càrrec o diputat no l’hauria de tenir. Expressar-se a les xarxes és per als pobres, aquells que no tenen on ser escoltats. El contrari de tot alt càrrec polític.