Diguem adeu a la Rosa de Foc

La fotografia publicada per aquest diari en l’edició de l’1 d’abril sintetitza el que sembla que s’ha convertit en una condemna per a Barcelona: un operari repara al passeig de Gràcia els danys que van causar els vàndals durant les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél. Uns destrueixen la ciutat i, tot seguit, d’altres la reparen, i tornem a començar. Així va passar amb els aldarulls per la sentència del procés, amb les protestes contra el pla Bolonya, amb el desallotjament de Can Vies i del Banc Expropiat ja fa uns quants anys o fins i tot després d’algunes victòries del Barça. Diferents pretextos per a un mateix tipus de violència urbana. En tots aquests casos hi va haver contenidors cremats, destrosses al mobiliari públic, aparadors trencats, fins i tot algunes botigues saquejades i agressió als cossos policials. I així tornarà a passar sota un altre pretext si no fem res per evitar-ho.

Assumim-ho: estem davant un problema endèmic. Els experts confirmen que darrere hi ha grupuscles anarquistes locals i internacionals amb base a Barcelona a qui, d’un temps ençà, s’ha afegit una determinada facció de l’independentisme radical. La capital de Catalunya és atractiva a ulls dels antisistema violents. És el mite de la Rosa de Foc, forjat durant la Setmana Tràgica i amb arrels en els avalots del segle XIX. Els revolucionaris de sofà l’evoquen amb nostàlgia. En bona part els serveix per explicar la violència i fins i tot per justificar-la. L’atribueixen a aquella pretesa ànima contestatària de la ciutat. També els polítics recorren al passat rebel de Barcelona quan els convé. Els aldarulls es condemnen o es disculpen depenent del grau d’afinitat amb la causa, d’equilibris electorals o d’interessos espuris. I quan s’apaguen les flames de les fogueres, la qüestió rep poca o nul·la atenció dels nostres governants. Fins i tot un partit amb representació parlamentària no té objeccions a fer servir la violència amb finalitats polítiques, davant el silenci còmplice de molts d’altres. I així fins a la següent explosió de violència. És com si la societat en conjunt s’hagués resignat, com si les coses no poguessin ser diferents. I sí que ho poden ser. Només cal que la repulsa de la majoria de barcelonins es converteixi en determinació dels que ens governen.

L’Ajuntament i el Govern de la Generalitat que es constituirà ben aviat s’han de proposar d’erradicar aquesta plaga una vegada per sempre. Barcelona s’ha de dotar d’un pla policial, sostingut políticament en el temps, que aconsegueixi desarticular les cèl·lules violentes que s’han instal·lat a la ciutat. L’autoritat democràtica s’ha d’exercir amb proporcionalitat però sense complexos, com ho fan els països europeus del nostre entorn. També hem de dotar els Mossos d’Esquadra, a qui hem encomanat la defensa de les nostres llibertats i de la convivència pacífica, de les eines necessàries per fer-ho. És una greu irresponsabilitat devaluar públicament la seva brigada antiavalots, convertida en moneda de canvi per apuntalar l’estabilitat d’un govern.

Barcelona ha de ser una ciutat tolerant i democràtica, on els conflictes se solucionin amb diàleg, amb protestes si cal, però mai amb violència. La guerrilla urbana no ha de tenir cabuda als nostres carrers. A més, l’impacte que tenen els aldarulls sobre la imatge exterior i el bon nom de la ciutat ens perjudica per atreure el millor talent, les millors inversions i el millor turisme. No prosperarem com a societat si no desterrem amb determinació aquests comportaments profundament antidemocràtics. El conte de la Rosa de Foc ja fa massa que dura.

L’autoritat democràtica s’ha d’exercir amb proporcionalitat però sense complexos