Per no sentir-se mals pares

Dos germans petits es barallen i fan soroll a última hora de la nit. El pare, en una habitació contigua, intenta concentrar-se per treballar. “No ho facis; així no ajudes: entres allà, crides, ells ploren, tu te’n penedeixes... Respira, parla amb ells, fes les coses més bé”, reflexiona el pare mentre es dirigeix a l’habitació dels nens. “Me cago en tot! Quantes vegades us he de dir que no crideu! Us penseu que ho aguantaré, això? Me’n vaig! És més, digueu a la mare que el pare ha marxat perquè no ha aguantat aquest escàndol, i quan l’hi digueu veureu com plora, i així podreu plorar tots plegats”, deixa anar el pare a plens pulmons, i a continuació, penedit, demana perdó als nens.

És la hilarant primera escena de Bendita paciencia (Breeders), una comèdia britanico-nord-americana que segueix una parella que s’enfronta al que suposa ser pares, amb un enfocament realista i rigorós. I, malgrat que el punt de partida és la comèdia, la sèrie no renuncia al drama, i de vegades fins i tot voreja la tragèdia i deixa els espectadors amb l’ai al cor. Martin Freeman (Sherlock, Fargo) i Daisy Haggard (Back to life) donen vida a aquests pares, Paul i Ally. De fet, Freeman és un dels creadors de la sèrie, i algunes de les trames es basen precisament en la seva experiència. HBO acaba d’estrenar a Espanya la seva segona temporada, que consta de deu episodis d’uns 25 minuts, com la primera.

“Moriria pels nostres fills, però de vegades només els vull matar”, confessa en Paul. “Sí, és un dilema decidir amb quin edredó els asfixiaràs”, respon l’Ally. Bendita paciencia és una benedicció per als pares, valgui la redundància. Ajuda a no sentirnos tan malament. O almenys no tan sols. Cada episodi és un tros de vida, ple de tasques rutinàries i mundanes. I fa reviure als pares escenes molt habituals, com algunes nits en blanc, portar el nen a passejar en cotxe perquè s’adormi, l’atabalament d’on és millor escolaritzar els nens, el patiment permanent que tinguin algun accident i l’angoixa quan estan malalts, remordiments per haver tingut algun atac d’ira, la por que creixin massa ràpid...

Freeman i Haggard ofereixen sòlides interpretacions i emanen una bona química que dona versemblança al retrat que Bendita paciencia ofereix dels alts i baixos de la paternitat, amb inquietuds i neguits. I, malgrat que tots els títols dels episodis comencen amb un “no” (“No dormir”, “No mentir”, “No amics”...), reflex de les renúncies que cal fer quan s’és pare i mare, l’esperit de la sèrie és positiu, ajuda a relaxar-se una miqueta com a criadors (traducció literal de breeders) i la recomanació és clara: tenir paciència, com diu el títol en castellà.