La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El baró i jo vam sacrificar la felicitat per aquesta col·lecció”
Carmen Cervera, baronessa Thyssen, col·leccionista i mecenes
En el centenari del naixement de qui va ser el seu marit, el baró Hans Heinrich von Thyssen Bornemisza, la baronessa Carmen Cervera comparteix amb La Vanguardia, en entrevista telefònica des de la seva casa d’Andorra, els bons records personals que guarda d’ell i també del treball conjunt en la consolidació de la que ella considera “la col·lecció més important del món després de la del Prado”. Una feina grata però també “dura de vegades”, subratlla.
Com està? Com viu aquests difícils temps en pandèmia?
Estic bé. Per a tothom és un moment complicat que ens ha ensenyat a valorar molt més la salut, la llibertat i la solidaritat en les nostres vides i el nostre món.
És el moment de rememorar la figura del baró. Quins són els records que més li venen a la memòria?
Els millors estan lligats a trets de la seva personalitat i el seu talent per millorar la vida aliena des del seu amor a la bellesa manifestada en l’art.
Pot concretar aquests trets? Era un home molt divertit. Ell i en
Borja (fill d’ella) solien fer entremaliadures plegats. També era molt sensible, molt romàntic. Ens agradava molt xerrar. A Villa Favorita (la mansió de Lugano) solíem parlar amb música de fons en un salonet amb una finestra des d’on vèiem el llac i la lluna que brillava sobre l’aigua. Ballàvem una mica. Ens hi quedàvem fins a les dues o les tres del matí. Eren els nostres millors moments, perquè no paràvem de viatjar pel món.
Ell se sentia orgullós dels seus actes de “diplomàcia cultural”. Sí, sobretot de l’intercanvi amb els soviètics el 1983: el més important de la història des de la revolució russa, que va permetre portar per primera vegada a Occident, a Lugano, els millors quadres dels museus Hermitage i Pushkin. Després, la National Gallery de Washington va voler fer l’exposició i, quan els russos van dir que no, els americans van demanar ajuda a Heini, que va aconseguir que Moscou els prestés la meitat del que va venir a Lugano.
Vostès van entaular una relació especial amb els soviètics.
I tant! Recordo quan Raisa Gorvachova em va agafar de la mà allà a Moscou. Després, tres dies després en la seva visita als Estats Units, va fer el mateix amb Nancy Reagan, però amb mi va ser abans [riu]. Sí, amb ella i el seu marit vam mantenir una relació molt bonica, basada en l’art. Van ser bons temps. I per aconseguir-ho es va treballar molt. En Heini no volia mai viatjar sense mi. I no vaig deixar d’acompanyarlo; entenia que em necessitava.
Sembla orgullosa.
És que em sento molt responsable i satisfeta que la col·lecció sigui a Espanya. Van ser vuit anys de lluita. Els hereus no volien que la col·lecció vingués. Tenien les seves legítimes [parts legals de l’herència] i va caldre lluitar de valent amb els advocats. Al final es va poder perquè el meu marit va destinar als hereus, directament, els diners que l’Estat li va pagar per la que avui és la col·lecció permanent (350 milions de dòlars per 775 obres). Però aquells vuit anys en Heini i jo vam patir molt. Vam deixar de ser feliços. Ens vam quedar sense temps per a nosaltres. Jo vaig renunciar a tot perquè el museu estigués com està avui.
Però es va quedar amb una bona col·lecció particular.
Sí, però amb els quadres que teníem per a nosaltres es va fer una subhasta amb la família. El Mata Mua de Gaugin el va adquirir Heini dues vegades. Primer a mitges amb Jimmy Ortiz-Patiño, que hi estava molt interessat i amb qui es va posar d’acord. Al cap de cinc anys en Jimmy va deixar de ser col·leccionista i va oferir vendre la seva part de l’obra al meu marit. Però en Heini era molt just i, per poder oferir-li un bon preu, va organitzar una subhasta en què la va incloure. Em tocava a mi licitar la primera. En la primera ronda no ho vaig fer, confiant que els hereus no donessin el valor que nosaltres donàvem al quadre. Vaig esperar a la segona ronda i, efectivament, al final el vam poder comprar.
Al gener es va anunciar l’esperat acord per al lloguer de la seva col·lecció privada (425 peces per 6,5 milions a l’any) i la tornada del Mata Mua després que se l’emportés a Andorra al juny. Però l’acord encara no està signat. Hi ha algun serrell important?
Tots els temes fonamentals estan acordats i només resten algunes concrecions i tràmits burocràtics. José Manuel Rodríguez Uribes és un gran ministre. I la vicepresidenta Carmen Calvo, que també ha estat ministra de Cultura, sap de què va això. Signarem.
Quan podrem veure el
Mua a Madrid?
Espero que molt aviat es tanquin aquests serrells i tràmits i tots puguem gaudir del Mata Mua idela resta de la Col·lecció Carmen Thyssen a Espanya, com sempre ha estat la meva voluntat. Tingui en compte que m’havien ofert 250 milions d’euros pel Mata Mua i ho vaig declinar. Perquè, després que el meu marit i jo lluitéssim tant perquè la col·lecció es quedés a Espanya; després de tenir deixada la meva gratuïtament des de l’any 1992 (gran part d’aquelles 425 peces), no seria just que ara me l’emportés.
Després dels 15 anys de lloguer, l’Estat tindria l’opció de compra per més de mil milions...
Ves a saber on serem llavors. Ara protegirem la col·lecció 15 anys, per al museu i per al públic. Esclar que m’agradaria veure aquests quadres a la meva habitació, quan em llevo. I tinc quatre cases hipotecades per mantenir la col·lecció. Però el que és essencial és que aquestes obres de grans mestres puguin ser gaudides per tothom, per la humanitat. En conjunt és la col·lecció més important del món, després de la del Prado. Són obres molt ben triades, i van des del segle XIII fins avui.
Continua col·leccionant obrint centres. Quins plans té?
Ja no puc continuar adquirint obres d’alta cotització internacional perquè els preus són desorbitats. Però estic il·lusionada amb els nostres museus, i ara amb la pròxima obertura del museu dedicat a pintors catalans a Sant Feliu de Guíxols.
Mata
SIGNATURA IMMINENT “Només falten serrells per signar el lloguer de la meva col·lecció i que vegem el ‘Mata Mua’”
LA PUGNA PER LA COL·LECCIÓ “Els hereus no volien que la col·lecció vingués a Espanya; la lluita va durar vuit anys”
i
CONEGUEU MÉS ANÈCDOTES SOBRE BALZAC A
www.lavanguardia.com/cultura
me màgic, Mas cita el pròleg de Víctor Martínez-Gil a Els altres mons de la literatura catalana, per constatar com la literatura catalana s’ha autoimposat límits en el gènere fantàstic, mentre que la tradició popular de la broma absurda, dels contrasentits i de la sornegueria sí que han estat un camp abonat per al realisme màgic.
En tot aquest món, l’antòleg apunta el nom de Ramon Vinyes (“el sabio catalán” de García Márquez), com el pont entre aquestes literatures. A la selecció, Ramon Mas inclou un parell de relats de Vinyes i també hi aplega peces d’Apel·les Mestres, Elvira A. Lewi, Pere Calders, Josep Carner, Lluís Capdevila, Francesc Trabal, Joan Sacs, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Salvador Espriu i Joan Oliver.