Atrapats en el relat

Amitjans dels seixanta, Hannah Arendt va publicar un assaig titulat Veritat i política. El motiu que la va portar a escriure’l van ser les nombroses mentides que havien dit els detractors del seu llibre Eichmann a Jerusalem. Però no hi reflexiona directament sobre la controvèrsia generada per aquesta obra, sinó sobre la tradicional mala relació entre la veritat i la política i sobre les característiques específiques d’aquesta relació en l’època contemporània. A propòsit d’aquest últim tema, Arendt afirma que, a diferència de les mentides pròpies de la vella diplomàcia i les antigues arts de governar, que solien relacionar-se amb secrets reals o ficticis que es podien revelar o ocultar per perjudicar l’enemic, les mentides polítiques modernes acostumen a ocupar-se de coses que són ben conegudes per gairebé tothom i s’expliquen per mitjà de la reescriptura de la història recent davant dels ulls d’aquells que han estat testimonis dels fets o a través de la construcció d’una realitat alternativa amb les tècniques pròpies de la publicitat. El cas de Charles de Gaulle, que passava per un estadista molt respectable a pesar d’haver construït tota la seva política sobre la ficció que França era una de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, podia exemplificar, al seu entendre, aquesta forma genuïnament moderna de mentida, que es concreta en la creació d’imatges que pretenen substituir la realitat factual i que resulten profitoses perquè es poden explotar propagandísticament.

La mentida política moderna de què parla Hannah Arendt és una mentida que, per resultar realment persuasiva, exigeix tant la destrucció

La mentida política moderna exigeix la destrucció de la possibilitat dels fets que la contradirien

de la memòria i la possibilitat dels fets que la poden contradir com que els qui pretenen enganyar també s’autoenganyin i acabin creient les seves pròpies falsedats. Però, com apuntava aquesta filòsofa, l’art de l’autoengany que suposa té conseqüències. La més essencial des del punt de vista polític és que pot transformar els afers exteriors en assumptes interns i que la imatge creada per a la propaganda pot acabar impactant com un bumerang en la política interior. Fa uns dies, el president Quim Torra descrivia una situació d’aquesta mena quan assenyalava els problemes que comporta prendre decisions, com aprovar els pressupostos o els estats d’alarma del govern espanyol, que donen lloc a fets que contradiuen la imatge que s’ha creat amb el relat cuinat per al consum de la comunitat internacional. Remarcava, criticant implícitament ERC, que, amb aquestes decisions, l’independentisme es feia trampes a si mateix. També es podria dir que, amb les decisions contràries, que ell havia avalat, es posava en evidència que estava atrapat en les trampes que havia parat per a altres. Probablement les dues coses són igualment certes. I tant l’una com l’altra posen en relleu que l’empantanegament de la situació catalana actual té molt a veure amb la supeditació a un relat que, per sobreviure, necessita el bloqueig de qualsevol política que pugui generar fets positius que el contradiguin.