Com comença el realisme màgic a la literatura catalana?

L’escriptor italià Massimo Bontempelli era un autor convencional, més aviat mediocre, fins que va ser cridat a files a la Gran Guerra. Allà ell va canviar, però també la humanitat. Quan va acabar la guerra, va anar de corresponsal a París i hi va entrar en contacte amb el surrealisme incipient. La primera novel·la que escriu aleshores, La vida intensa, “desmantella sistemàticament els mecanismes del gènere novel·la, ridiculitzant i liquidant, amb citacions i paròdies, tota tradició narrativa”. Així ho explica l’escriptor i editor Ramon Mas al pròleg del llibre Bromistes, tramposos i mentiders (Males Herbes), subtitulat “Antologia del realisme màgic català, 1923-1945”.

Amb la següent novel·la, La vida trafegosa (Eumo Editorial), Bontempelli posa els fonaments del que coneixerem com a realisme màgic, tot i que caldrà esperar fins als anys seixanta per veure l’esclat d’aquest corrent en la literatura hispanoamericana, amb Gabriel

García Márquez i Cien años de soledad (1967) com a màxim exponent.

Bontempelli va fer molta feina per difondre aquella nova literatura, a través d’articles i visitant Barcelona per presentar un dels seus llibres sobre el teatre. Som als anys trenta i sembla que el missatge, tal com va reconèixer Pere Calders mig segle després, amara la manera de fer dels escriptors catalans. Però l’italià no va ser l’únic, esclar. Abans, a casa nostra Salvat-Papasseit i J.V. Foix ja s’havien significat amb els moviments rupturistes.

Fins a arribar als hispanoamericans, doncs, un seguit d’autors catalans van explorar, en algunes de les seves obres, diverses fórmules relacionades amb el realisme màgic, caracteritzades per dos conceptes: la sorpresa i l’estranyesa.

Entre el món fantàstic i el realis