La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’argentí César Aira, autor de més de cent llibres, guanya el Prix Formentor
El jurat destaca “la versatilitat del seu inacabable relat” i la “ironia lúdica”
La Wikipedia diu d’ell que és autor de més de cent obres, en concret de 94 novel·les, dues obres de teatre i onze assajos. Però la xifra exacta és incontrolable (segurament no ho sap ni ell). L’argentí César Aira (Coronel Pringles, 1949) potser és l’autor literari més prolífic del món, i ahir va guanyar el Prix Formentor 2021, segons va fer públic el jurat en una roda de premsa a Sevilla, en què va destacar la seva “infatigable recreació de l’ímpetu narratiu, la versatilitat del seu inacabable relat i la ironia lúdica de la seva impacient imaginació”.
Una altra manera de dir-ho és la que va fer servir Francisco Ferrer Larín, un dels jutges: “Per alguns, Aira no té més de cent novel·les, sinó que només en té una”. El seu col·lega de veredicte –i crític d’aquest diari– J.A. Masoliver Ródenas, videopresent, va dir que el premiat “no pertany a cap tradició: és únic. La seva independència és absoluta, escriu contínuament un tipus de novel·les que no tenen gaire públic”.
La producció airana s’estén per les editorials més variades de tot l’orbe hispanoparlant, des de la cooperativa que treballa amb els cartoneros de Buenos Aires, Eloísa Cartonera, al grup Penguin Random House, passant, per exemple, per Blatt & Rius, que aquesta mateixa setmana posa a la venda a Espanya l’esbojarrada i onírica Lugones (2020), centrada en l’arribada de l’escriptor argentí Leopoldo Lugones (1874-1938) a l’illa que va triar per suïcidar-se. Segons alguns comptes –que no hem pogut contrastar– es tractaria fins i tot de la novel·la número 106 de l’autor.
Aira es vanta d’escriure una plana diària –abans de la pandèmia, sovint als cafès–, cosa que, amb 71 anys, li ha donat per a molt. S’ha especulat amb la seva candidatura al premi Nobel algun any, però el cas és que el seu estil, autodefinit com a “irregular, eixelebrat i espasmòdic”, o pròxim a la improvisació jazzística, requereix jurats certament valents i poc convencionals. Basilio Baltasar, director de la Fundació Formentor i president del jurat, va fer broma recordant la profecia que va fer a la novel·la La silla del águila (2003) Carlos Fuentes: Aira guanyava el Nobel de literatura el 2020. “Veient que no passava, ens hem precipitat a premiar-lo nosaltres”, va apuntar.
Anna Caballé, un altre membre del jurat, va destacar els seus textos de no-ficció, com la biografia
Aquesta setmana es publica ‘Lugones’, sobre l’arribada d’aquest escriptor a l’illa que va triar per suïcidar-se
d’Alejandra Pizarnik, que mostra “una erudició oculta, que no es percep a simple vista”. Gerald Martin, biògraf de García Márquez i Vargas Llosa i també jurat, va destacar des de Londres el bon moment actual de la narrativa llatinoamericana.
“No soc un veritable avantguardista –declarava Aira fa tres anys a aquest diari–; tinc tant d’amor de lector a la vella literatura que no podria fer la demolició de l’autèntic avantguardista; navego entre dues aigües: el relat convencional i la transgressió”. Llavors afirmava que la seva productivitat no era un acte de contestació al mercat perquè “no sé què és el mercat: jo escric per gust cada dia i, com que surt més o menys bé, es publica. Em conformo amb fer relats de menys de cent pàgines que dono a publicar a petits editors amics. Una vegada l’any, lliuro a Random House una novel·la llarga; bé, llarga per a mi, d’una mica més de 100 planes; em dona una feina enorme, i queden molt diferents de les meves veritables novel·les, les curtes. Les llargues responen a l’esforç per omplir més planes, s’hi acumulen històries gairebé inconnexes. He inventat la novel·la descosida”.
Òbviament, per motius quantitatius, és difícil seleccionar quines són les seves millors obres. Algunes de destacades són Ema, la cautiva (1981), Canto castrato (1984), La prueba (1992), Cómo me hice monja (1993), El congreso de literatura (1997), Parménides (2006), El mármol (2011), Prins (2018), Fulgentius (2020)... També hi ha l’antologia d’obres breus Diez novelas de César Aira, publicada fa dos anys amb pròleg de Juan Pablo Villalobos. O assajos com Ideario Aira (2019) d’Ariel Magnus, un diccionari amb les
“No soc un veritable avantguardista: m’estimo tant la vella literatura que no la podria demolir”
idees bàsiques de la seva obra.
Atesa la diferència horària, els responsables del Formentor no van voler despertar el guanyador i, simplement i cortesament, li van enviar un correu electrònic. La dotació del premi és de 50.000 euros i serà lliurat el 10 d’octubre en una cerimònia que tindrà lloc a Tunísia.