ESPORTS SENSE FRONTERES

EUA

Bloomington

Indianapolis

TIRS LLIURES Harvard és més cèlebre per la qualitat dels seus llicenciats en Dret i pel que costen les matrícules que pels seus èxits esportius, però està orgullós d’un. No és res comparable a la temporada imbatuda dels Hoosiers el 1976, però el 1980 el seu equip de bàsquet va acabar amb un percentatge de tirs lliures del 82,2% que continua sent la referència a l’NCAA (aquest any, Oral Roberts va acabar en un 82,06%). Joe Carrabino, màxim anotador a la història de Harvard (1.880 punts), va convertir un 90,5% dels lliures. Va ser seleccionat per Denver al draft de l’NBA i va jugar a Bèlgica i Austràlia. que quan s’enfadava llançava cadires a la pista) va ser acomiadat el 2000, en un escàndol comparable al cas Watergate i l’affaire de Bill Clinton amb Monica Lewinsky, per agafar del braç un estudiant que s’havia adreçat a ell al campus dient “Eh, tu, Bobby Knight!”, en comptes de mister Knight o coach, com suggereix el codi de conducta si un vol ser respectuós. Als 80 anys viu com un reclús, i fins a l’any passat no es va dignar a tornar a trepitjar la universitat.

Molts analistes creuen que els hoosiers tenien encara més bon equip el 1975 que el 1976, havent esclafat gairebé tots els rivals fins a perdre contra Kentucky en la semifinal regional amb l’absència de May, que s’havia trencat un braç. Van arribar a l’any següent amb la intenció de treure’s l’espina i ho van aconseguir, però no sense haver passat uns quants ensurts al llarg del camí, com les remuntades contra Saint John al Madison Square Garden i, sobretot, Michigan (anaven perdent de quatre a un minut del final, en una època en què no hi havia tirs de tres ni límit de temps en la possessió, i pràcticament l’única manera de recuperar la pilota era fer falta, però van aconseguir forçar la pròrroga i imposar-se). La tònica del curs ja havia quedat marcada en la pretemporada, quan van clavar una pallissa de 94 a 78 a una selecció de la Unió Soviètica que era el campió olímpic regnant, davant 17.000 espectadors al ja desaparegut Market Square Arena d’Indianapolis.

Hi ha hagut infinitat de comparacions entre aquells hoosiers i els bulldogs de Gonzaga, però és com equiparar el Santos de Pelé amb l’actual Manchester City. La preparació física era diferent, les regles del joc eren d’altres, no hi havia el VAR...

El cert és que des del 1976 molts ho han intentat (la Indiana State de Larry Bird, UNLV, Wichita State, Kentucky...), per caure en l’últim o penúltim obstacle. Potser millor, perquè la perfecció és elusiva i tots els pretendents de Turandot van acabar fatal, fins i tot el que va conquerir el seu cor.