Ni amb una pandèmia

La caiguda de les emissions globals de diòxid de carboni (CO2) experimentada en els primers mesos de la pandèmia va generar l’esperança que el 2019 hagués estat l’any en què aquestes emissions van arribar al seu màxim històric, marcant un punt de no-retorn. S’han complert les expectatives?

Certament, la crisi de la covid va propiciar el 2020 la caiguda anual més gran de les emissions mundials de CO2 relacionades amb l’energia després de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, aquesta caiguda, xifrada de mitjana entorn del 6%, encobreix grans variacions, depenent de l’època de l’any. I, a més, no ha de passarnos desapercebuda una mala notícia: després d’assolir un mínim a l’abril, les emissions globals van repuntar fortament, de manera que el desembre del 2020 ja s’havien superat en un 2% els nivells del mateix mes del 2019. La Xina i l’Índia van encapçalar aquest ressorgiment (que reflecteix un repunt de l’activitat econòmica i la consegüent demanda d’energia), però moltes altres economies també van veure com les seves emissions flirtejaven amb els nivells previs a la crisi. Hem tornat al punt de partida, que, sens dubte, constitueix una clara advertència que el món no està fent prou per afrontar de manera efectiva l’amenaça de l’escalfament global.

Una altra dada, que ve a subratllar l’excés de voluntarisme amb què afrontem l’amenaça, és que la demanda global de carbó va tornar a superar a finals del 2020 els nivells anteriors a la covid. Un fet inesperat, perquè els informes de diversos organismes confiaven que aquesta demanda no tornaria a recuperar-se mai. Tot i això,

El 2020 el món va rebaixar les emissions, però el resultat net suposa un augment del 0,6% del CO a l’atmosfera

n’hi ha hagut prou amb un ràpid rebot de les economies asiàtiques i un mes de desembre particularment fred perquè el consum de carbó en el quart trimestre superés en un 3,5% el del mateix període del 2019. La realitat és que el carbó, la font d’emissions globals més important de CO2, continua jugant un paper molt rellevant a escala global en els sectors de la indústria i la generació d’electricitat.

Pensaran que, encara que tornem a la casella de sortida, almenys no hem empitjorat. Però, compte: la qüestió no és només (com amb freqüència es relata) si el món ha rebaixat o igualat les emissions respecte a una determinada data. El que compta de debò és el balanç global entre el que s’emet i el que es reabsorbeix, és a dir, si s’addiciona o resta CO2 a l’atmosfera en termes absoluts. En aquest sentit, la trista realitat és que, després d’un any de pandèmia, aquest balanç continua sense quadrar: si bé el 2020 el món va rebaixar les emissions respecte al 2019, durant el mateix període, el resultat net global va donar un augment del CO2 emmagatzemat a l’atmosfera proper al 0,6% (probablement, en bona mesura, a causa de la desforestació i els canvis de l’ús del sòl). I el problema és que les molècules de CO2 poden quedar-se allà durant dècades o segles abans de ser reabsorbides pels oceans, boscos o qualsevol altre “embornal de carboni”.