Dues versions de la ruleta russa

En el seu videoarticle d’ahir, la brillant Lola García descrivia les semblances entre Madrid i Catalunya. Són territoris antagònics, sí, però comparteixen moltes característiques: tots dos estan dividits en dos blocs irreconciliables. Els arguments pragmàtics i les visions estratègiques han desaparegut d’aquests dos territoris. Els discursos polítics són tremendistes i viscerals. La veritat dels fets no compta. La realitat és mistificada per relats emocionals que consoliden les trinxeres.

A tots dos territoris el trumpisme és més viu que als EUA: exageracions, mentides i abús partidista de les institucions públiques estan a l’ordre del dia: Ayuso i Borràs pertanyen a dues famílies oposades, Capulets i Montescos, però semblen bessones en la descarada apropiació partidista de la institució que presideixen. Durant anys, la llavor de l’odi s’ha sembrat als cors de la gent. El virus de la divisió ha penetrat tan a fons en la ciutadania, que la vacuna de la tolerància, valor democràtic imprescindible, ja no serveix:ésunrecurscaducat.NomésEuropaensprotegeixdelanostra addicció a la guerra civil.

És evident que aquesta política és un llast insuportable per a l’economia. Després de la crisi de 2008, amb el preu del treball a Espanya autodevaluat entorn d’un 25% (sacrifici colossal de les classes populars), Espanya i, especialment, Catalunya ressorgien com a país exportador. La reindustrialització era un horitzó factible, que necessitava tranquil·litat i col·laboració oberta. Un avió amb els dos grans motors de Madrid i Barcelona accelerats podia volar molt alt. Una economia que afavorís la via augusta mediterrània, que despertés l’Espanya buida, que donés suport a la creativitat, la innovació i l’esforç, podia ser imbatible. Vam dilapidar l’oportunitati,ambl’aiguaalcoll,tornemaesperarlacaritateuropea.La covid ha fet mal a totes les economies, si nosaltres la patim més és perquè hem gastat enormes energies a fer-nos mal.

Ara bé, Madrid pateix molt menys que Catalunya la bogeria d’aquests anys. La simple concentració de funcionaris, institucions i seus empresarials, a més d’infrastructures, li dona una corda immensa, que Catalunya no té. Catalunya només destaca si treballa. Si juga al pòquer, perd bous i esquelles. Ítem més: Madrid és tradicionalment jeràrquica. Guanyen els uns o els altres, però una jerarquia s’imposa. Catalunya és tradicionalment un país de bàndols i faccions: la divisió és a l’ADN català i tendeix a ser instrument de decadència (segle XV, 1936). El Real Madrid és un popular exemple de jerarquisme. Florentino mana des de fa anys i no deixa res per verd. Quan acabi la covid i el públic torni al camp, estrenaran estadi reformat, dels millors del món, i el president podrà tornar a fitxar grans estrelles. Mentre el Barça haurà perdut els anys discutint i els espectadors tornaran a un estadi que s’ha de rebatejar: Camp Vell. La batalla de Madrid no enfonsa Madrid. La batalla catalana esgota Catalunya. L’està convertint en un erm.

Massa anys regant la llavor de l’odi: només Europa ens protegeix de l’addicció a la guerra civil