La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pel rosari els distingiràs
Fa 80 anys la Luftwaffe va bombardejar Belfast i va matar més d’un miler de persones
Belfast és una de les ciutats més grises i més tràgiques del món. La pluja sempre està a l’aguait, el sol –les comptades vegades que es digna a aparèixer– ho fa amb timidesa fins i tot en els dies interminables de l’estiu, i de tots els racons sorgeixen els fantasmes dels morts. Protestants morts per catòlics, catòlics morts per protestants, soldats assassinats per paramilitars, civils assassinats per les forces de seguretat de l’Estat, i tots ells víctimes de les bombes de Hitler.
Fa avui justament 80 anys (el 15 d’abril) que es va produir el segon i el més letal dels quatre bombardejos de la Luftwaffe que han passat a la història com el Blitz de Belfast, en què van morir 1.100 dels seus ciutadans, més de 200.000 van fugir i 60.000 habitatges (la meitat dels que hi havia) van ser destruïts. Només Liverpool, Coventry i Londres van ser atacats amb semblant acarnissament per l’aviació del Tercer Reich.
Les sirenes van començar a sonar a tres quarts d’onze de la nit, però la capital nord-irlandesa no tenia prou defenses i refugis antiaeris, plans de contingència i evacuació, i metges, infermeres i llits d’hospital per fer front a una situació tan dramàtica. “Es tracta sens dubte del fet més desastrós en la història de la ciutat”, diu Brian Barton, que ha escrit un llibre sobre el Blitz. Això és dir molt en un lloc on plaques i murals recorden les víctimes dels troubles, hi ha cadàvers que no han aparegut mai i molts familiars ignoren encara qui va matar els seus éssers estimats. Els llums de l’Ajuntament es van apagar ahir cap al tard per recordar l’ocasió.
La caiguda de França el 1940 havia augmentat la vulnerabilitat de l’Ulster, fent possible que els bombarders de la Luftwaffe operessin des de bases al nord d’aquell país, a més d’Holanda. A part d’això, l’almirallat britànic havia enviat una bona part dels seus vaixells de guerra a Belfast. El març del 1941, després del bombardeig de les instal·lacions al riu Clyde de Glasgow, el primer ministre de la província, Johnny Andrews, va predir:
“Nosaltres vindrem després”. I així va ser.
Els qui esperaven que Belfast es beneficiés de la neutralitat de la República d’Irlanda es van equivocar. De fet, al mes següent Hitler va atacar també Dublín, llançant-hi quatre bombes als voltants de l’estació de Connolly que van causar la mort de quaranta persones. Posteriorment els alemanys van dir que havia estat un error a causa del mal temps, i que els pilots van confondre la capital irlandesa amb Belfast (que és 165 quilòmetres al nord). La majoria d’historiadors pensa que es va tractar d’un avís per frenar tot indici de col·laboració amb els aliats, i Berlín va acabar acceptant la seva responsabilitat i pagant compensacions.
En el cas de Belfast, la seva “culpa” va ser tenir una de les principals drassanes del país, les de Hartland and Wolff, on s’havia construït el Titanic. El primer atac del Blitz, el 7 d’abril, es va concentrar a la zona portuària, poc habitada, i només van morir 13 persones. El més devastador va ser el segon, la nit del 15 al 16 (Dimarts Sant), en què els avions alemanys van deixar caure 200 tones de bombes als barris obrers del nord de Belfast. Hi havia boira, la visibilitat era dolenta, i potser van confondre les estructures per al subministrament de l’aigua i el gas amb objectius estratègics. Malgrat la destrucció causada, la Luftwaffe va considerar que l’operació havia fracassat.
“Cap altra ciutat britànica, excepte Londres, va perdre tants dels seus ciutadans en una sola nit –explica Barton–. Però la capital anglesa estava molt més preparada, i l’endemà d’un bombardeig tornava a la vida normal”. A Belfast, després d’aquell sinistre de Dimarts Sant i en previsió de nous atacs, els animals del zoològic van ser sacrificats perquè no s’escapessin als carrers, i els banys i mercats públics del centre es van utilitzar com a dipòsits de cadàvers.
Les víctimes van ser unionistes i nacionalistes a parts iguals, i molts cossos van quedar tan mutilats que va resultar impossible identificarlos. Si a les butxaques es trobava un rosari, s’entenia que eren catòlics. Les carreteres i estacions de tren i d’autobús es van col·lapsar de gent que fugia al camp o la República d’Irlanda.
La Luftwaffe va efectuar dos atacs més, més quirúrgics, cap de tan letal com el del 15 d’abril. En una ciutat plena de monuments als morts (de la guerra civil, del Titanic...), només ara es recordarà el miler llarg de víctimes del Blitz. Vuitanta anys després.
La meitat de les cases van ser destruïdes i més de 200.000 habitants van emprendre un èxode massiu al camp