Biopolítica

Una de les crítiques més esteses en relació amb la desconfiança de la ciutadania respecte a la vida política rau en el fet que, per moltes persones, aquesta última s’ha allunyat de la vida quotidiana. “Els polítics parlen entre ells, per a ells i dels seus temes. No se’ls entén i no fan res”, es llegeix i se sent als focus groups de totes les investigacions demoscòpiques i sociològiques. Com tota generalització, com més diàmetre tingui, menys precisió –i ponderació– de la crítica. Però hi ha una cosa certa: molts temes del metre quadrat de la vida de les persones no tenen la prioritat que mereixerien per part de l’agenda política. Atrapada entre la rivalitat competitiva i la proposta superestructural, el dia a dia de les persones no està en la centralitat del debat.

A Nacimiento de la biopolítica (Estética, ética i hermenéutica. Paidós: Barcelona, 1999), Foucault defineix biopolítica com la “manera com, a partir del segle XVIII, s’han intentat racionalitzar els problemes que plantejaven a la pràctica governamental fenòmens propis d’un conjunt d’éssers vius constituïts com a població. Es tracta, ara, d’un poder sobre la vida”.

La pandèmia, amb les seves restriccions i alteracions de la vella normalitat, ens insta a pensar més en la nostra vida personal i comunitària. I, alhora, a la crisi sanitària, econòmica i social s’hi suma una nova dimensió, com és la relacional. Estem descobrint allò que ja hi era i no vèiem: que la solitud o els desequilibris psicològics

És el moment de tornar a parlar de la vida i d’allò personal com a millor manera de parlar del bé comú

–incloent-hi les malalties mentals– són a prop, molt a prop de nosaltres, i afecten milions de persones. Un apunt: segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), més de 2 milions de persones viuen soles a Espanya. Un 71% són dones i un 43% tenen més de 65 anys.

Iñígo Errejón, el diputat de Més País al Congrés, explora

–en moltes de les seves cuidades i estudiades intervencions parlamentàries– una mena d’abordatge semàntic fruit d’una altra mirada política més centrada en el valor d’allò petit, d’allò ignorat, d’allò marginat. Aquestes escletxes de dolor són autèntics pous de preocupació, de presons d’angoixa, per a les persones que les pateixen. Aquests pous de l’oblit social són els que la política hauria d’il·luminar i atendre.

La biopolítica, en la seva accepció més quotidiana, pot ser una esperança de regeneració de la política i una brúixola per repensar una nova cartografia de polítiques públiques. La pandèmia ens ha mostrat, amb tota la seva cruesa, que els cercles concèntrics que comencen al nostre propi cos, passant per la família, la casa, el barri, la ciutat, el país... fins a arribar al planeta, estan íntimament interconnectats. Hem descobert que el propi cos és la síntesi de la nostra relació amb el planeta i la comunitat.

És el moment de tornar a parlar de la vida, d’allò íntim i personal com la millor manera de parlar de l’interès general i del bé comú. És l’hora de la biopolítica.