La dissort de la Casta Diva

Maria Callas és un dels grans mites del segle XX, no només per la seva veu insuperable, sinó també per la seva vida dissortada. Les icones sembla que estiguin condemnades a morir joves i a ser infelices. És el cas de la soprano, de la qual acaba de publicar-se una biografia titulada Cast a Diva: The hidden life of Maria Callas, escrita per Lyndsy Spence, que ha tingut accés a materials inèdits. Una carta a la seva secretària revela que Aristotelis Onassis l’hauria maltractat, i pel diari d’una de les seves amigues íntimes descobreix que el navilier grec va arribar a drogar-la per satisfer les seves fantasies sexuals. Del seu segon marit, l’industrial italià Giovanni Battista Meneghini, a qui anomenava “el poll”, la biògrafa explica que li va robar la meitat dels diners quan va posar a nom seu tot el que guanyava als escenaris des del dia que es va casar. Callas fins i tot es queixava de la seva mare, que venia exclusives sobre ella a la premsa, mentre el seu pare li feia creure que estava greu a l’hospital perquè li enviés diners.

Però una de les anècdotes més terribles

Una biografia de Callas ressalta que Onassis la maltractava i abusava d’ella

l’explica José Luis de Vilallonga en les seves memòries, el dia que sir Winston Churchill, a bord del Christina, va demanar a Callas, havent sopat, que cantés a cappella. Ella no es va atrevir a negar-s’hi: va interpretar Son vergin vezzosa, del primer acte d’I puritani. Es va fer el silenci i tot el port va semblar que l’escoltava. El terrible és que quan Churchill li va demanar que repetís l’ària mentre aplaudia entusiasmat, Onassis va agafar Vilallonga pel braç i, arrossegant-lo cap enrere, li va dir: “Com detesto l’òpera! Si aquesta maleïda dona no sabés cantar tot seria perfecte”. Un menyspreu que era un acte de desamor i un insult a l’art.

Callas no va cantar mai una òpera al Liceu, per increïble que sembli, únicament va interpretar un recital el 1959. Els liceistes eren partidaris de la Tebaldi i a la primera part del concert fins i tot van llançar descortesies en forma d’aclamacions a la rival de Callas. Tot i això, l’ària Col sorriso d’innocenza va aconseguir un aplaudiment unànime de molts minuts. En la biografia de Spence, es parla d’aquesta rivalitat. En una ocasió Callas va dir que no es podien comparar les seves veus perquè eren com el xampany i la cocacola. Tebaldi la va acusar de no tenir cor. Més tard es van reconciliar i la soprano italiana no va tenir cap problema a reconèixer que la Callas era la millor. Va morir el 1977, amb 53 anys, després d’afirmar que no havia aconseguit mai que l’estimessin les persones que eren al seu costat. El destí dels mites.