Tant és que tant se val

Fa uns dies va passar desapercebuda una notícia que hagués merescut més atenció, minuts de tertúlia. Apareixia al titular que l’agència de protecció de dades avala que els professors obliguin els seus alumnes a mantenir la càmera oberta durant les classes en línia.

Cal garantir l’“interès públic” per aprendre, raonaven els sentinelles de la privacitat. Es veu que deixar la teva imatge congelada en pantalla per Google Teams mentre tu passes ratlla s’ha convertit en tot un art de fer campana.

Ho plantejo a un amic que és professor d’universitat. I em diu:

–Si ja és complicat que retinguin l’atenció en línia, imagina com n’és, de difícil, arribar a qui no li importa res el que expliques.

Entenc una mica millor la seva frustració a mesura que em va explicant com n’està de fart d’observar com s’escapoleixen a les seves classes alguns estudiants que, en el millor dels casos, no desenganxen la vista del mòbil o, en el pitjor, deixen la pantalla en negre. Com en la paràbola de la bona llavor, que no brota ni dona fruit a qualsevol terreny. Als seus pupils, prossegueix, els falten compromís i curiositat, i els sobra arrogància: la que suposa donar per fet que la seva educació és un dret adquirit, i el pensament crític, fer un retalla i enganxa de la Viquipèdia.

–No tots són així. Però cada cop n’hi ha més. El meu amic ha estat a punt de penjar els hàbits diverses vegades en aquesta pandèmia, però resisteix. “Mereixen saber”. D’altres com ell s’han rendit: primer van desistir de despertar la curiositat dels seus alumnes; després, van deixar de corregir-los. Llavors te n’adones que la culpa no és únicament dels joves. El desinterès no els va néixer sol, sinó que l’interès el va anar matant cada professor que va considerar que per a què l’esforç si tant és que tant se val.