La feina també és un deure

El Govern espanyol acaba d’anunciar que prolongarà els ERTO més enllà del final de maig. És una notícia agredolça. Els ERTO han estat un instrument molt eficaç en els inicis de la pandèmia, perquè vehiculaven uns recursos indispensables si calia evitar un enfonsament general de la nostra economia. Però no poden durar sempre. No ajuden a transformar l’economia, ja que gràcies a ells subsisteixen tant les empreses viables com les que no ho seran en el futur, no estimulen els treballadors a dotar-se de les habilitats necessàries per optar a un lloc de feina en un futur que serà diferent del passat i, finalment, creen una situació de greuge comparatiu respecte als qui treballen per guanyar-se el sou: uns treballen per viure, d’altres viuen, encara que no tan bé, però sense treballar. Es dona fins i tot el cas que treballadors en ERTO es neguin a ajudar l’empresa en tasques que fan possible la seva conservació.

Pesen poc aquests danys col·laterals en una situació d’emergència; però com que tot indica que les conseqüències de la pandèmia seguiran amb nosaltres, encara que potser canviaran de forma, convé anar substituint aquestes mesures per unes altres més pròpies d’una bona política laboral a llarg termini. Aquesta es basa en un principi ben senzill: la feina és un dret, però també és un deure.

No es discuteix el dret a la feina: cal que el nostre nivell de desocupació arribi a nivells suportables com més aviat millor. Però no s’ha de subestimar la magnitud de la tasca: acabats els ERTO, és probable que arribem als quatre milions d’aturats; més que probable, si la temporada d’estiu d’aquest any queda per sota de la nostra antiga normalitat. A més, la transformació digital de la nostra economia ja des d’abans de la pandèmia empitjorava les perspectives d’ocupació. És una falta de responsabilitat imaginar que el mercat, és a dir, l’empresa privada, podrà absorbir aquesta bossa d’aturats en un temps suportable. Si això és així, cal que l’Estat assumeixi la tasca d’oferir una feina garantida a qui la demani.

L’instrument ja està inventat: és el pla de treball garantit al salari mínim a què he fet referència en articles anteriors. L’Estat atorga els recursos; els llocs de treball sorgeixen de la iniciativa local, no només dels ens públics, sinó sobretot de les iniciatives d’empreses i de comunitats locals. Els projectes són avaluats i estan subjectes a una estricta rendició de comptes. No pensem que es tracta només de netejar boscos, encara que això també fa falta. Dos exemples poden ser d’orientació: el primer és l’anomenat pla Lucas, creat a l’Anglaterra del 1976 atesa la perspectiva de reduccions de llocs de treball al sector aeronàutic: centenars de treballadors i tècnics es van reunir entorn de l’enginyer Mike Cooley per proposar la fabricació de 150 nous productes. El segon és el projecte Atécopol, nascut a Tolosa de Llenguadoc el 2020 per l’amenaça de fortes reduccions de llocs de treball a Airbus. En els dos casos es tractava d’aprofitar l’actiu local més important, la presència de tècnics, científics i treballadors molt especialitzats. Però n’hi ha molts més, i, per fortuna, sembla que la idea es va obrint camí. No es veu una alternativa a un pla d’aquesta classe, ni sembla que s’esgotin les oportunitats d’ocupació: al nostre país hi ha tantes coses per fer!

Al dret a la feina correspon un deure: tot aquell que pugui ha de contribuir a sostenir la societat que el manté, i gairebé tots podem fer-ho. Potser no serà en la feina que havíem somiat, però cal acceptar que la realitat no sempre coincideix amb els nostres desitjos: desitjos no són drets, la voluntat no ho pot tot, i no val esperar fins que la feina que volem vingui a trucar a la nostra porta.

Ha de ser una feina digna. D’acord, però en què resideix la dignitat de la feina? No en la feina mateixa, perquè la d’un metge no és més digna que la d’un escombriaire, sinó en dos ingredients: les condicions en què la feina s’exerceix i el reconeixement del seu valor per part de la societat. Es nega la dignitat a qui treballa en condicions d’esclavitud, sense lloc per desenvolupar les seves capacitats pròpiament humanes. Una de les quals és la capacitat d’imaginar, el que, segons Marx, separa el pitjor dels arquitectes de la millor de les abelles. Una altra és la possibilitat de sentir-se útil amb el que un fa. Ni l’una ni l’altra no tenen gran cosa a veure amb el sou: els qui exerceixen tasques ben remunerades confessen de vegades que creuen que la seva feina no serveix per a res.

La dignitat també depèn del reconeixement social. La pandèmia ens fa revisar la nostra valoració de les feines: tasques gairebé invisibles es revelen més necessàries que d’altres que havíem considerat molt importants; la vocació d’ajuda mou els que les exerceixen. Si el reconeixement social perdura i veiem que tots podem ser útils, resoldre el problema de l’atur serà qüestió de temps.

Tothom que pugui ha de contribuir a sostenir la societat que el manté, i gairebé tots podem fer-ho

MANÉ ESPINOSA