La Vanguardia (Català-1ª edició)
Contra el Palau de la Quincalleria Catalana
No va sorprendre que el Palau de la Música Catalana fos l’edifici que més hauria de patir les conseqüències del desprestigiat modernisme.
Els motius eren diversos, ja que es tractava d’un edifici públic, no pas d’arquitectura privada, com els de la Mansana de la Discòrdia. La Pedrera, també de propietat particular, ja des de la inauguració va haver de carregar amb el màxim nombre de crítiques i, fins i tot, de burles.
El Palau, en canvi, era un lloc viscut amb intensitat, ja que acollia la desfilada de tota classe d’assistents que omplia el distingit primer auditori d’Espanya. La façana no molestava tant com la sala de concerts, i és que el fet d’estar asseguts i durant força temps brindava l’oportunitat d’observar amb detall una ornamentació que inundava tot l’espai.
Així doncs, aviat es va fer molt popular aplicar-li aquest despectiu maliciós: Palau de la Quincalleria Catalana. La fotografia il·lustra a la perfecció alguns dels aspectes que podien motivar la tria del malintencionat qualificatiu.
Dalt del primer pla de la imatge es percep amb detall la part inferior del model de llums circulars que envolten les columnes del pis superior; a fi que les bombetes enlluernessin tan poc com fos possible, en penja un serrell dens format mitjançant barnilles de vidre. Quan la música que desgranava
Un modernisme ja passat de moda era tan detestat que la seva presència molestava a la vista
l’orquestra passava a retrunyir amb potència, esclatava tal vibració que es vessava per tot l’espai i provocava una persistent dringadissa audible d’aquells serrells.
Les garlandes florals que decoraven amb originalitat les baranes dels dos pisos facilitaven entreveure els turmells femenins, però hi havia un altre inconvenient menys discutible: aquelles baranes descobertes permetien avançar els peus, cosa que podia trencar una porció d’aquelles flors de vidre i que danyés en el moment de caure.
Era una bona excusa recórrer el 1948 a l’eliminació. Calia calmar els ànims que pretenien una mutilació més profunda i global. N’hi ha prou de recordar que plomes tan influents com les del cronista oficial Carles Soldevila o la de l’oracle de la burgesia a la revista Destino, Josep Pla, llançaven els seus dards, secundats per Gaziel, Foix, Espriu, Riba o Feliu Elias.
Per això es va emportar una altra intervenció que evidenciava el grau d’un temor ben fundat: veure’s obligats a una actuació molt més radical, devastadora. Es va repintar l’orquestra femenina que realça el fons de l’escenari, a còpia d’enfosquir la pell de les dames perquè visualment el conjunt passés molt més inadvertit. El to original va ser recuperat durant el vast procés de restauració i rehabilitació genial obrat per Òscar Tusquets.