Miguel i Bosé

Una de les moltes coses que cal reconèixer a Jordi Évole és la seva capacitat d’aconseguir entrevistes amb personatges que no acostumen a desfilar per l’aparador dels mitjans, i menys per parlar de determinades polèmiques o de la seva vida íntima. Lo de Évole és un dels pocs espais televisius actuals que aposten per la xerrada amb assossec, és a dir, una entrevista sense presses i sense la necessitat de condimentar-la amb focs d’artifici o malabarismes perquè l’audiència no s’avorreixi. Mal favor fem a l’espectador tractant-lo de vegades com un ignorant en uns cavallets veloços d’una vida sense respir.

Crec que alguna vegada he escrit que tinc la sensació que, impulsats també pel tsunami de les xarxes socials, convertim l’anècdota en la reina d’un ball en què no fem atenció a altres compassos gaire més interessants, però que no són carn de mems. Una llàstima, perquè no hi ha res més bonic que escoltar en primera persona les vivències de personalitats que han hagut d’afrontar una vida pública amb molts més obstacles i sabotatges i emocions del que podem creure en primera instància.

L’últim que ha passat pel divan d’Évole ha estat Miguel Bosé, en una entrevista que s’ha dividit en dues parts, de manera que aquest diumenge podrem gaudir del segon lliurament. És curiós l’exercici que fa el cantant de desgranar la seva figura en dues personalitats oposades com són la de Miguel, que coincidiria més aviat amb l’ésser humà, i Bosé, que tindria a veure amb la faceta d’artista. Miguel, en paraules seves, és la calma, la reflexió i l’assossec, mentre que en Bosé trobem una personalitat dement que no té regles. Hi insisteixo: no soc jo qui ho diu, és el mateix intèrpret qui ho aireja, com al seu moment ja va confessar fa anys en una entrevista a Boris Izaguirre.

Sentit a parlar Bosé no tinc tan clar que aquests personatges convisquin com a tal i de manera independent en cadascun dels dos capítols; més aviat penso que, com tots els humans, podem acolorir la nostra vida segons les emocions que ens assalten i portar a col·lació diferents cares de la nostra personalitat que, al final, formen la nostra marca personal. A parer meu el problema és quan una d’aquestes facetes vol imposar una dictadura sobre les altres, ja sigui com a estratègia de protecció o per una fallida gestió de l’equilibri imprescindible per afrontar aquesta vida plena d’alts i baixos. Ara com ara crec que Bosé s’ha menjat Miguel i ha convertint algú de carn i ossos en un excèntric mem dels que tant agraden en aquest univers paral·lel que són les xarxes socials.