Planetes i gelats

Aquests darrers mesos hem assistit (de lluny, com tot) al boom de Regina Giménez (Barcelona, 1966). Per les xarxes socials han anat arribant notícies d’una gran exposició de les seves últimes obres al Museo Patio Herreriano de Valladolid. Giménez agafa atles, llibres escolars, manuals de tota mena, tria els gràfics estadístics, els canvia d’escala i hi intervé amb el pinzell. Per exemple: un gràfic comparatiu de les diferents mides dels planetes del sistema solar. Elimina la llegenda, pinta al damunt dels cercles que representen els planetes i treballa una mica la textura. No tant com en altres etapes, en les quals pintava les fotografies: després hi feia un frottage perquè aquelles imatges de fars o de cases semblessin relíquies de no se sap ben bé què. Fora de context ja no veiem planetes, ni eclipsis, ni òrbites: veiem una composició geomètrica que treu a la llum l’ordre subjacent del món. S’ha creat una gran expectativa. Una amiga no ha parat fins que n’ha tingut una litografia, una periodista que em va entrevistar l’altre dia va quedar meravellada quan vaig dir que la coneixia.

Aquest és un país on els artistes de l’abstracció geomètrica no s’han guanyat mai la vida. Aquí on som realment bons és fent gargots. Fins i tot Enric Planasdurà (1921-1984), que és el nostre artista geomètric principal, introdueix el moviment en moltes de les seves composicions: un ordre que balla. En canvi, l’art de Regina Giménez és equilibrat, aplomat, allunyat de les experiències cinètiques. Entre els pintors del segle XX fa pensar en Auguste Herbin, per la força gràfica. La diferència és que Regina Giménez fa passar l’abstracció geomètrica per l’art conceptual. Quan omple el fons d’una làmina astronòmica, crea un buit que té un significat simbòlic: el buit de l’espai, el no-res del temps. Per sobre d’aquestes complicacions transcendentals, introdueix un component d’hedonisme. Les rodones dels planetes són els pics d’un vestit resc. d’estiu, o un gelat de dues boles, les ratlles de colors alterns fan pensar en les ombrel·les de platja i en els tendals de les botiges de souvenirs, els anells de Saturn són flotadors de piscina. En l’exposició El sol i la taula, que va presentar a Can Palauet de Mataró, abans de la pandèmia, els planetes del sistema solar, convenientment escalats, inspiraven un conjunt de tauletes baixes de parvulari. Venien ganes d’agenollar-s’hi a pintar amb colors Alpino. Com molts de nosaltres, Giménez és filla de la teoria de conjunts i de la pedagogia activa. Per això, de gran, s’ha interessat per Bruno Munari.

Doncs bé, tot aquest món tan atractiu des del punt de vista visual i conceptual, ara té un llibre de gran format, GeoGràfics (Zahorí Books) en el qual Regina Giménez fa la volta de campana: agafa els seus dibuixos d’enciclopèdia descontextualitzats i els torna a contextualitzar. El llibre és un atles estadístic sobre la Terra i l’Univers, amb les darreres dades de la NASA i del Banc Mundial. Però, sobretot, és una preciositat. Un gran llibre de Sant Jordi.

Aquests darrers mesos hem assistit (de lluny, com tot) al boom de Regina Giménez amb una gran exposició i un llibre