LLEGENDES

Xavier G. Luque

Crook, al comtat de Durham, al nord-est d’Anglaterra, va tenir la seva època de prosperitat com a zona minera al segle XIX, abans de patir unes xifres d’atur aclaparadores, de més d’un terç de la població, amb el tancament de les instal·lacions. Els seus fills il·lustres són pocs, però entre els noms que Crook exhibeix amb orgull hi ha el d’un futbolista local que forma part rellevant de la història del Barcelona.

Fill de miner, Jack Greenwell (Crook, 1884 - Bogotà, 1942) va eludir el pic i la pala clavant puntades de peu a una pilota. Es va incorporar al Barça el 1912, sense que se sàpiga amb exactitud quin punt de connexió el va portar a guanyar-se la confiança de Gamper, però el seu paper en el creixement exponencial del Barça de fa cent anys va ser fonamental. Molt aviat Greenwell va passar a jugador entrenador, i a partir del 1917 es va centrar exclusivament en la direcció tècnica. Va conquerir nombroses vegades el

Campionat de Catalunya i també la Copa d’Espanya, amb una temporada rècord, la 1921-1922, en què va aconseguir el doblet sense perdre ni un partit. Després va passar, entre d’altres, per l’Espanyol, a qui va fer campió de Copa el 1929, i va acabar al Santa Fe de Bogotà, on un vessament cerebral li va causar la mort, poc després de dirigir un entrenament.

La primera Copa conquerida pel

Barça amb Greenwell, el 2 de maig del 1920 a El Molinón, també és la primera de les vuit finals, nou amb la de dissabte, disputades entre el Barcelona i l’Athletic Club. Amb Greenwell el Barça va consolidar un onze titular invariable en els grans desafiaments. Amb Zamora a la porteria, el duo defensiu format per Coma i Galicia, el trio de migcampistes articulat amb Sancho, Torralba i Samitier, i el quintet atacant de rigor en l’època, format per Vinyals, Sesúmaga, Vicenç Martínez, Alcántara i Plaza.

Al davant hi havia un Athletic temible, avalat per un nombre sensiblement superior d’aficionats i amb un terreny enfangat que no li era pas aliè, ben al contrari. A les seves files també hi sobresortien noms històrics del futbol espanyol: Pichichi, Belauste, Sabino...

El Barcelona es va imposar per dos gols a zero, marcats per Vicenç Martínez, rematant de cap una centrada de Plaza (70), i per Alcántara, a passada del mateix Martínez (75).

Tot i això, la final també és recordada pel greu error arbitral comès per Enrique Bertrán de Lis i Alzugaray, un exporter del Madrid que estava considerat com un dels millors jutges del moment. A la primera part, encara amb empat a zero, va castigar el Barça amb penal per mans de Galicia. El llançament va acabar en gol, però l’àrbitre va considerar que algun jugador de l’Athletic s’havia introduït a l’àrea abans d’hora i en lloc d’aplicar correctament el reglament i ordenar la repetició del llançament... va sancionar falta a favor del Barcelona. En un primer moment pocs es van adonar del gran error, i en moltes cròniques de l’endemà ni es va esmentar. Però l’equivocació va ser majúscula. Bertrán de Lis ho va reconèixer: “Ningú no va protestar, ni tan sols al final del primer temps. Amics, companys i directius em van felicitar per la meva equanimitat, la tranquil·litat i tal... Però al final, l’endemà i molts dies després va ser espantós”. Va abandonar l’arbitratge.

L’error ha quedat per a la història. No fa gaire un reportatge d’El Correo sobre la final encara es titulava “Quan el Barcelona ens va pispar la primera Copa”, i assenyalava que Pichichi va estavellar una pilota al pal i els dos gols es van marcar en fora de joc. La crònica d’El Pueblo Vasco del 1920 era premonitòria

L’anglès Jack Greenwell va ser el creador d’un primer Barça campió de tot que va consolidar el club

de futurs incidents: “És veritablement trist que el futbol català el representin futbolistes que no són catalans, i no val a dir que els campions d’Espanya només són catalans, sinó que n’hi ha que no ho són”.

Unes sis mil persones van anar a l’estació del Nord per rebre l’expedició barcelonista que tornava amb la Copa. I amb Gamper i Greenwell al capdavant.