Contra el passat obligatori

Francisco Laporta escrivia fa un temps al diari El País un d’aquests articles lúcids seus que, dissortadament per als lectors, administra amb comptagotes. Hi passava revista a l’estat del món, és a dir, a tot el nostre present. Em va fer pensar en allò que unificava tots els problemes que l’autor enumerava. En realitat, el denominador comú ja venia anunciat des del mateix títol (“Quan tot el real és irracional”) i tenia a veure amb l’absència persistent de racionalitat que havien acreditat els seus protagonistes. Cap dels problemes enumerats no tenia relació amb lleis fèrries o amb cap fatalitat de qualsevol tipus. Tots ells sense excepció eren el resultat de decisions, individuals o col·lectives, clarament errònies.

És important destacar aquest fet davant la tendència, molt estesa no només entre els científics socials, sinó també entre els analistes de l’actualitat, a atribuir tot el que passa a determinacions objectives. Així, a l’hora d’interpretar el que ja ha succeït, tant en el nostre entorn immediat com fins i tot a nivell internacional, s’apel·la a les dimensions més estructurals de la realitat, a l’evolució del capitalisme, als problemes demogràfics, a l’esgotament dels sistemes polítics tradicionals o a altres instàncies que tenen com a tret principal compartit precisament l’escassa, per no dir nul·la, presència de la voluntat dels subjectes.

En realitat, aquest oblit, lluny de ser una novetat, es troba profundament arrelat en la manera més habitual de veure les coses en la nostra societat. Resumint: no ens suposa cap dificultat acceptar l’existència de l’atzar o de la imprevisibilitat de les conductes humanes en el futur, però tendim a eliminar-les de les nostres anàlisis, com si fossin una contingència menyspreable i incòmoda, a l’hora d’examinar el passat. Es diria que necessitem projectar necessitat sobre el que hi va haver i que ens pertorba profundament pensar que vivim en els efectes d’una arbitrarietat o una casualitat.

En la tossuda tendència a col·locar sistemàticament les dimensions més objectives i supraindividuals per davant de les decisions dels protagonistes probablement conflueixen dos elements. Un seria una confusió de caràcter més aviat teòric, la de donar per descomptat que l’existència de condicions objectives és una causa necessària i suficient del que ha passat en un moment donat. Quan, en realitat, en molts casos únicament habiliten una determinada possibilitat, però no formen una instància d’obligat compliment, que només activa de debò el subjecte amb la seva decisió.

El segon element té una dimensió més aviat personal. Perquè el convenciment que, en definitiva, el passat respon a alguna mena de necessitat gairebé ineludible pot donar lloc, al seu torn, a un doble efecte. En el cas dels protagonistes, els eximeix de gairebé tota la responsabilitat o, per dir-ho col·loquialment, si va passar el que havia de passar, ni tan sols tindria sentit que es torturessin pel que van fer o van deixar de fer. I en el cas que no s’hagués tingut cap intervenció en allò que va passar, l’argument desenvolupa una funció inequívocament consoladora: no té cap sentit fer-se mala sang pel passat ni culpabilitzar-ne ningú.

L’únic problema d’una perspectiva tan tranquil·litzadora és que deixa en l’aire una pregunta: si el que va succeir no va dependre finalment dels qui ho van viure, què podem aprendre d’un passat així, això és, d’un passat que sempre va ocórrer a la nostra esquena? Però, davant el que li solia dir el truà de Sartre a Simone de Beauvoir (o els veïns d’Amanece que no es poco al seu alcalde), en la història no hi ha ningú que sigui necessari. Rigorosament tots som contingents.

Ens pertorba pensar que vivim en els efectes d’una arbitrarietat o una casualitat

filòsof i expresident del Senat. Autor del llibre