Vulnerables

No sé si se n’ha adonat, respectada lectora, que ja no hi ha pobres, ni malalts, ni discapacitats, ni explotats, ni reprimits, ni discriminats, ni refugiats, ni indocumentats, ni analfabets, ni marginats, ni exclosos. Només hi ha vulnerables. I a aquests i només a aquests cal protegir en tota la panòplia de polítiques socials que es despleguen tant a cada país com internacionalment. Això sí, són molts. Sobretot si s’hi inclou els nens (aquests sí que són vulnerables) i fins i tot, en algunes formulacions, les dones, per la seva situació històrica de subordinació en la cultura patriarcal.

Així que bastant més de la meitat de la població són vulnerables. Vulnerables a què? Doncs que els passi una cosa dolenta per múltiples causes tals com les enumerades. I els altres, què som? Invulnerables? Per què? Perquè tenim el poder, els diners, l’educació, una ciutadania de primera, una bona consciència o un sexe privilegiat? O perquè els que estem en el control de l’economia, la societat o la política declarem els altres vulnerables per protegir-los i així fer-los dependents?

És sabut que l’origen d’aquesta curiosa terminologia està en els benintencionats documents de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, un catàleg d’objectius encomiables que tant de bo poguéssim assolir el 2030. Però el llenguatge no és innocent. Conscientment o inconscientment es construeixen categories (marcs se’n diu ara, segons Lakoff) amb importants implicacions pràctiques. La més significativa és el fet de difuminar les fonts de cada vulnerabilitat específica en un magma genèric que impedeix el diagnòstic precís i les mesures adequades. Els que són pobres ho són per les condicions de desigualtat imperants

Difuminar les fonts de cada vulnerabilitat en un magma genèric impedeix les mesures adequades

en totes les societats derivades de la creixent injustícia en el repartiment de la riquesa que generem entre tots, cadascú segons les seves capacitats. Doncs aleshores caldrà establir una fiscalitat que capti recursos allà on es concentren disfuncionalment concentrats, en particular a les multinacionals tecnològiques i als mercats financers globals, i es facin servir per assegurar les condicions de vida bàsiques de qualsevol humà pel fet de ser-ho. Segons ha començat a proposar algú tan moderat com Joe Biden. Moderat però amb principis.

Els nens sense educació són vulnerables? No, són meravellosos brots de vida que necessiten una educació de qualitat i gratuïta sigui quin sigui el seu origen social. Són vulnerables els aturats? No, són treballadors que necessiten una feina que un sistema irracional no els proporciona malgrat els seus desitjos de contribuir a la creació de riquesa. Són vulnerables les dones abusades, assetjades i relegades a la rebotiga de les empreses i la societat pel fet de ser dones? No, són dones que continuen estant en molts sentits sota el jou del patriarcat, matriu original de la humanitat. Si hi ha un terme que engloba totes les situacions connotades com a vulnerables és el d’éssers humans. I de la invulnerabilitat se’n diu drets humans. Les altres coses, començant per les paraules, són construir una realitat jeràrquica en què els suposadament invulnerables acceptem cuidar-nos dels altres a canvi que assumeixin la seva submissió.

I que bé que ens sentim quan ens escarxofem a la butaca al final d’un dia més d’exercir d’invulnerables enmig d’un món que es descompon. En realitat, tots som vulnerables com a individus aïllats i deixem de ser-ho quan ens reconeixem com a comunitat.