La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Ayusograd’, la capital de les tapes
El PP madrileny es disposa a escombrar partint de dues idees fixes: bars oberts i paradís fiscal
Madrid s’agrada en la seva caricatura. Potser no hi ha cap altra forma d’identitat més perfecta que reivindicar la caricatura. O potser, senzillament, la identitat és això, veure la caricatura i agradar-se. “Com fora de casa, enlloc”, deia un veterà actor madrileny, per resumir la seva relació amb aquesta ciutat, que està convençuda de ser la més noctàmbula i de carrer del món, com si aquesta afició no fos un atribut general del país sencer.
Pensant en aquest autoretrat, que als madrilenys els agrada, Isabel Díaz Ayuso, llançada als sondejos com la favoritíssima de les eleccions del pròxim 4 de maig, que per això els ha convocat ella, no està fent una campanya sofisticada, estructuralment elaborada, com no ho ha estat la seva acció política en els seus dos anys com a presidenta. Cap pressupost aprovat i una sola llei, la del Sòl,
MISSATGE AL SECTOR Ayuso ofereix horaris més laxos, en lloc de plans d’ajuda i restriccions dures
ADHESIONS Bars i restaurants de Chamberí i Salamanca exhibeixen cartells de suport a la presidenta
LOCALS TRENCATS El sector xifra en un 23% els tancaments d’hostaleria deguts a la pandèmia
recorreguda per l’oposició per falta de quòrum a l’Assemblea de Madrid. La seva acció política s’ha centrat a confrontar amb el Govern de coalició les mesures de lluita contra la pandèmia, fent-ho ostensible a les reunions de la interterritorial de Salut.
A Ponzano, un carrer estret i llarg, orientat de nord a sud, que recorre Chamberí des de l’àrea d’Azca fins a Santa Engracia, alineada per darrere del complex de Nous Ministeris, la bullícia és constant els matins de dissabtes i diumenge, i al vespre de qualsevol dia. La ciutat de bé gaudeix aquí de dues dotzenes de locals alineats a l’un costat i a l’altre del carrer, amb terrasses de vagó en el que antigament van ser places d’aparcament. En aquest Madrid triomfant, de joves benestants o entusiasmats passants de consultoria que es veuen a si mateixos com a personatges d’El llop de Wall Street, les opinions favorables a Ayuso són inequívoques i unànimes. Però ningú no es fa alambinades reflexions sobre la seva oferta política: la sensació és que Madrid fa tres dècades que va com una bala, i l’única feina que es reclama al governant és que alliberi els obstacles per aquesta meteòrica trajectòria el límit de la qual és el cel. Neoliberalisme aguirrista.
Escoltant-los, té sentit que l’oferta electoral del PP sigui igual de simple i funcional que l’acció política del govern regional els últims dos anys: Díaz Ayuso es proposa com la garantia que els bars continuaran oberts i la fiscalitat madrilenya continuarà sent caribenya. Al seu torn, projecta sobre la capital la idea que, si ella perd el control de la comunitat autònoma, s’acabarien les canyes, les tapes i la terrasses, i hi hauria una pujada d’impostos a l’escandinava, que apagaria la turboaspiradora de recursos que avui és la comunitat. Ayuso promou l’hedonisme de canya i tapa. I no està necessitant res més per a la seva campanya, enquadrada en un model de comunicació inspirada en el màrqueting de Donald Trump i renyida amb qualsevol indici de sofisticació.
Els seus oponents l’acusen del fet que el seu suposat compromís amb l’hostaleria es pura comèdia, ja que Madrid és l’única comunitat autònoma espanyola que no ha posat sobre la taula ni una sola mesura de suport o rescat al sector. Ni un euro. Però malgrat no haver aconseguit baixar d’una incidència acumulada de 200 casos quinzenals per cada 100.000 habitants en l’últim semestre –i ara mateix està per sobre dels 300–, no ha obligat a tancar bars i restaurants ni ha avançat el toc de queda, permetent que hi hagi torn de sopars en l’hostaleria.
Molts restauradors dels barris de Chamberí i Salamanca –amb epicentre al boulevard de l’esmentat carrer Ponzano– han decorat els seus locals amb cartells de suport a Isabel Díaz Ayuso i aquesta setmana s’ha comercialitzat una cervesa amb el rostre de la presidenta. La llista difosa divendres dels locals que disposen d’aquesta beguda electoral és inequívoca sobre quins són els barris alineats amb ella. Passa al sud del barri de Salamanca, davant el parc del Retiro. La bullícia de terrasses i interiors a l’Avinguda de Menéndez Pelayo i als carrers perpendiculars és alegre i nerviosa fins a la sobreactuació. Com si la ciutat volgués assegurar-se que continua viva.
Lluny d’aquests barris és molt estrany veure un local amb cartells de suport a la presidenta, una iniciativa més mediàtica que popular. Al cor de Madrid, entre el Palau Reial i el Museu del Prado, són pocs els locals d’hostaleria oberts, ja que la zona viu gairebé en exclusiva de l’arribada d’estrangers i els pisos turístics, avui buits, han fet fora del barri els antics veïns, de manera que no hi ha clientela per atendre. Són molts els bars i botigues que ja fa un any que estan tancats. Les cèlebres nits franceses als carrers Cádiz i Barcelona, situats just darrere del palau de la presidència de la comunitat, a la Puerta del Sol, immortalitzades a les seves imatges de joie de vivre que tanta indignació i alarma van causar, són en realitat les fulles d’un rave en declivi que no es recuperarà fins que es normalitzi el tràfic turístic a Barajas.
Molt a prop, en canvi, a Latina i Lavapiés, l’impacte de la crisi hotelera s’ha notat menys. Malgrat l’alta incidència de la covid, des que fa gairebé un any es va acabar el confinament ni en el més cru del cru hivern han deixat d’estar plenes les terrasses. El mateix passa a mesura que ens allunyem del centre, cap al gran sud i l’est de la ciutat.
A la Comunitat de Madrid hi havia abans de la pandèmia una mica més de 19.000 bars i gairebé 9.500 restaurants, als quals s’afegien uns 2.700 negocis de càtering, segons les dades de la patronal madrilenya, recollits per l’associació Hostaleria Madrid, Tripadvisor i El Tenedor. La pandèmia va suposar el 2020 un decreixement dels ingressos d’un 75% del negoci, segons la patronal, cosa que ha provocat el tancament d’un 23% dels establiments, malgrat que les restriccions adoptades per la comunitat són les més laxes d’Espanya, amb el toc de queda més tardà i les ocupacions màximes per taula més altes del país.
Les rialles a les terrasses apaivaguen les queixes del sector sanitari madrileny i dels veïns, emigrants forçosos a l’extraradi davant els preus del centre. Ayuso ha identificat aquesta fam de carrer, canya i tapa, i ha construït una identitat política basada a postular-se com la Joana d’Arc de l’entrepà de calamars. Aquell fragor dionisíac expressa l’angoixa i la impaciència davant el col·lapse pandèmic. Ningú no vol parlar dels que falten, del drama de les residències, que va ser ingent a la regió. I no hi ha Madrid més enllà de l’M-30, com no hi va haver mai cap altra Espanya que la que, intramurs, gaudeix d’una croqueta de franc a Cascorro, sota un sol tebi d’abril.
Andoni Ortuzar Arruabarrena (Abanto Zierbena, Bizkaia, 1962) presideix el Partit Nacionalista Basc des de fa vuit anys. Periodista de professió, antic cap de la secció de Política del diari Deia, Ortuzar forma part de la generació de dirigents biscaïns que van agafar les regnes del PNB després de la fase Ibarretxe. El nacionalisme basc manté la tradicional separació entre partit i govern. L’última paraula en estratègia política correspon a l’Euskadi Buru Batzar, l’executiva del partit. Andoni Orduzar va rebre La Vanguardia dijous passat a Sabin Etxea, seu central del PNB, a Bilbao.
Si hagués de sintetitzar el moment polític a Espanya, com el qualificaria? Dens? Pesat? Eixordador? Immanejable?
La política s’ha tornat molt relliscosa.. Més gestual que factual. És més important el que es diu que el que es fa, cosa que és contrària a la nostra cultura política: al País Basc té en compta molt la gestió. El mitjà i llarg termini sembla que hagin deixat de comptar a Espanya. Ara s’ha posat de moda cremar legislatures: convocar eleccions amb prou feines transcorreguts dos anys de mandat. I no em refereixo només a les eleccions a Madrid. Portem tan sols un any i tres mesos de legislatura espanyola i ja ens sembla que sentim tambors d’avançament electoral. L’últim debat en el ple del Congrés [dimecres passat] semblava un debat de final de legislatura. Nosaltres apostem per una legislatura espanyola llarga. Ens agradaria que s’esgotés totalment. Ens agradaria haver aprofitat a fons un temps de tres anys sense eleccions que permetés fer política de debò. Després de les eleccions a Catalunya es podia haver obert un període de tres anys per fer una feina política de fons, però ara tenim la campanya electoral a Madrid i potser d’altres les vulguin avançar també. [Hipòtesi Andalusia]. Espanya necessita un temps de reformes després de l’epidèmia. El que volem és que hi hagi una legislatura llarga, una legislatura completa.
Quines reformes?
Em refereixo a les reformes estructurals necessàries per a una recuperació forta de l’economia. A les reformes que calguin per reparar la credibilitat de les principals institucions: la Monarquia parlamentària, el Poder Judicial, els partits polítics... I les iniciatives necessàries per a un nou equilibri territorial, que passen pel diàleg amb la Generalitat de Catalunya i el compliment dels pactes amb el govern basc. La convocatòria d’eleccions a Madrid té paralitzat Sánchez. Ara ningú no vol prendre decisions que el puguin perjudicar en la contesa de Madrid...
De tot això es dedueix que vostè considera que és una temeritat el moviment que Ciutadans i PSOE van fer a Múrcia. Un moviment aparentment ment més petit que pot haver desencadenat un canvi de dinàmica en la política espanyola.
ELECCIONS D’AQUÍ UN ANY? “Estem sentint tambors d’eleccions avançades a Espanya i no ens agrada gens”
LA POSICIÓ “El PNB aposta per l’estabilitat, per una legislatura llarga amb tres anys de feina”
LA MOCIÓ FALLIDA “El moviment de Múrcia va ser un gran error del PSOE que se li ha tornat en contra”
Va ser alguna cosa més que una temeritat. Va ser un gran error! Hi ha gent que ha dit aquests dies que l’aleteig d’una papallona a Múrcia ha desencadenat una tempesta a Madrid. Es queden curts. Tinguem en compte que a la política espanyola no hi ha papallones, hi ha abellots! Em fa la sensació que algú en el Partit Socialista va voler aconseguir massa coses d’una sola tacada: va voler desestabilitzar al Partit Popular, va voler reflotar Ciutadans com a partit frontissa, va voler posar al seu lloc Podem... Quan vols aconseguir tantes coses amb només un moviment, les canyes es poden convertir en llances en contra teu.
Quin futur li veu a Ciutadans?
Jo li veig molt poc futur a Ciutadans. En aquest partit s’han esquinçat totes les costures. Vegem quins són els seus resultats a la Comunitat de Madrid. Miri, crec que tornem al bipartidisme, aquell bipartidisme imperfecte que alguns volien superar.
El PSOE i el Partit Popular són, de nou, amos de l’escena? Crec que el PSOE i el Partit Popular –quan el PP tingui decidit que és el que vol ser una vegada superada la depressió–, tornen a ser les forces vertebradores de la política espanyola, i han de comptar amb Catalunya i Euskadi.
Vostès han reprès el contacte amb el Partit Popular?
Sí. Podríem dir que hem reprès un diàleg encara molt rudimentari. El Partit Popular encara és presoner dels seus dimonis interiors. Els casos de corrupció, l’auge de Vox... Després de la moció de censura del 2018 van voler assenyalar el PNB com el partit “traïdor” que els havia fet perdre el poder. Van trencar relacions amb nosaltres d’una manera molt teatral. Però nosaltres som gent de parlar amb tothom i així els ho vam fer saber. L’acostament es va produir després del debat de la moció de censura que va presentar Santiago Abascal, debat en què Pablo Casado va marcar clarament les seves diferències amb Vox amb balises d’assenyalament ben apreciables. No crec que el nostre diàleg hagi de tenir conseqüències pràctiques a curt termini, ja que el PP està ara posat en altres coses, com estem veient a la campanya de Madrid.
En quines coses està ara el Partit Popular?
Vol engolir Ciutadans i reabsorbir el vot que se n’ha anat a Vox, això sembla clar. Vol conquerir la Moncloa, per descomptat, però per a això li caldria una veritable catarsi electoral a tot Espanya i hauria d’arribar al poder amb el suport de Vox, aliança amb què nosaltres seríem incompatibles. Per tant, no veig que el nostre diàleg amb el PP hagi de tenir conseqüències pràctiques a curt termini. Dit això, ja que el diàleg polític és avui un fet miraculós a Espanya, nosaltres estem disposats a mantenir relacions amb totes les forces.
Com veu la situació de Catalunya en el context que m’ha estat descrivint?
Si em permet l’expressió, Catalunya és avui una de les peces més importants de tota la política espanyola. Suposo que a Madrid ho saben. Cal començar a parlar menys de Catalunya per parlar més amb Catalunya. Si Pedro Sánchez vol guanyar múscul ha d’arribar a acords amb Catalunya i Euskadi. Tal com està girant la política espanyola, és molt difícil que Sánchez pugui pensar en altres eixos polítics que no passin per Catalunya i Euskadi. Ha de ser clar, ha d’as