Els masos i els hereus

La història de 21 cases pairals que ajuden a definir la identitat del país

Apartir de l’edat mitjana, els masos van ser l’eix vertebrador de la Catalunya vella. La multitud de masies disseminades pel territori i la gent que les habita i que en conrea les terres defineixen la identitat del país. Mil anys després, els masos ja no són el centre de l’activitat econòmica, ni de bon tros, són nuclis residuals que han resistit –no tots– el pas del temps però conserven la memòria del passat. Una memòria que ara rescata el llibre Arrelats. Les families més antigues de Catalunya, escrit per Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicat per Edicions Sidillà, per commemorar els deu anys de l’editorial.

El llibre recull la història de 21 masies catalanes. I el que d’entrada sorprèn és que no s’han buscat les grans cases senyorials, les que apareixen als volums d’arquitectura del pairalisme, ni tampoc les més carregades d’història, i més conegudes, com el Mas Guinardó de Barcelona, on la llegenda diu que s’hi va estar el bandoler Perot Rocaguinarda, el Mas Verntallat de la Garrotxa, origen del moviment remença, o el mas Perxés d’Agullana, que va acollir el govern de la República a punt de marxar el febrer del 1939 cap a l’exili. La tria l’han fet a partir dels masos que tenien un mínim de deu generacions establertes al lloc i segons un criteri de distribució territorial, que va des de la Catalunya Nord a les Terres de l’Ebre. I es presenten per ordre d’antiguitat, des del mas dels Plana-Rovira de Sant Miquel de Campmajor (Pla de l’Estany), que ja és esmentat en algun pergamí del 1182, fins a Cal Miqueló, de Puiggròs (Garrigues), que data del 1778.

Segons un estudi dels demògrafs Albert Esteve i Miquel Valls, l’any 1860 hi havia a Catalunya uns 20.000 masos. I és probable que no tots estiguin comptabilitzats. Però l’arribada de la fil·loxera que va matar gairebé la totalitat de les vinyes a partir del 1879, a més de la caiguda dels preus agraris i el procés d’industrialització, van reduir notablement aquesta xifra. Un fenomen similar ja havia passat el segle XIV, quan va morir un terç de la població catalana a causa de la pesta negra. L’impacte va ser tan gran que avui són molts més els masos rònecs, per utilitzar un terme medieval referent a les cases abandonades, que no els que es mantenen. Els propietaris ja no són ni senyors feudals, ni rendistes, ni tenen masovers, sinó que s’han hagut d’espavilar i adaptar a les noves circumstàncies. Molts ni tan sols treballen la terra, sinó que tenen noves feines a la ciutat però han volgut conservar la casa. Altres els trobem dedicats al turisme rural, la restauració, els esports d’aventura, la producció de formatge, la comercialització del vi o de l’oli, l’explotació d’avets, les granges... “Sem pas nosaltres qui posseïm la terra, és la terra que ens ha fet com sem. Més cal renovar per poder continuar, és pas mirant el passat com s’avança”, explica Jean Sales, de Casa Sales, a prop de Perpinyà.

Aquesta resiliència protagonitzada

EL CANVI ECONÒMIC L’any 1860 hi havia a Catalunya més de 20.000 masos; avui, molts s’han perdut

EL PASSAT El mas més antic que s’ha documentat és del 1182 i és a Sant Miquel de Campmajor

LES DIFICULTATS Els Molla de Calonge recorden que ara lluiten contra els buròcrates i els especuladors

al llarg dels segles per les famílies que han viscut als masos s’explica per un altre símbol del passat: la figura de l’hereu o la pubilla. Aquesta institució catalana consistent a donar al fill primogènit, o a un altre si s’escau, la propietat de totes les terres, deixant la legítima (25%) als altres fills perquè estudiessin o busquessin alternatives (els fills petits solien fer-se capellans o entraven en ordes religiosos), va evitar que es dividissin les propietats, que a més no eren grans finques. De tota manera, els autors –seguint la idea expressada pels historiadors Rosa Congost i Pere Gifre– matisen el pes d’aquesta figura, dient que ens singularitza però no explica pas la riquesa del país. Dir que la prosperitat catalana és un producte de la dinàmica generada pel sistema de l’hereu és doncs un mite. I des de ja fa bastants anys ser l’hereu és una responsabilitat, una motxilla, que molts prefereixen no carregar.

El que no és un mite són les històries i tradicions que es van transmetent per via oral i que Cortadellas, Pujadó i Revés han sabut captar en les 400 pàgines d’aquest llibre. Al mas dels Cuberes de Gramuntill (la Pobla de Segur, Pallars Jussà) mai no han tingut, durant els quatre segles de vida, ni aigua ni llum, tot i que ara disposen de plaques solars i un dipòsit de 15.000 litres que capta aigua d’una font. En Climent Cuberes Bochaca encara recorda que “mon padrí es gua

DESCOBRIU MÉS ASPECTES DEL MITE DE CIRCE A

www.lavanguardia.com/cultura