Teràpia i amor

Busquem secrets, encara que sapiguem que en qualsevol història habita un silenci. Allò que es calla pot ser la peça que necessitàvem per comprendre o, al contrari, ens decep perquè, lluny d’aclarir alguna cosa, l’enfosqueix. Per això hi ha escriptors que inclouen llargs silencis a les seves novel·les com a manera d’activar la nostra pròpia veu i excitar-nos la curiositat. Ens porten a fantasiejar que som petits Robinson Crusoe de la condició humana, ansiosos d’entendre la raó per la qual uns es corrompen i extravien, perden les ganes d’estimar, i d’altres es fan milionaris.

Avui som terapeutes amateur que furguen entre les restes dels somnis per explicar-nos per què perdem el sentit de la vida. Atribuïm a la pandèmia el núvol mental que alenteix el nostre pensament. El mateix que ens ha esqueixat del grup per la seva condició tòxica. Ha desaparegut fins i tot l’espai públic per parlar del no-res, i s’han omplert les consultes –moltes de virtuals– de psicòlegs i psiquiatres. “Què m’està passant?”, “què he fet malament a la vida?”, “per què soc una merda?”. La pandèmia

La bretxa de l’afecte s’engrandeix: volem imperiosament que ens estimin

s’ha erigit també en contaminant de ments en trencar la il·lusió del control, aquell mandat que ha regit sempre les nostres vides.

S’engrandeix la bretxa de l’afecte: volem imperiosament que ens estimin, que sàpiguen de debò qui som. Personatges famosos que durant anys van insistir a no parlar –Nevenka, Rocío Carrasco...– s’han assegut davant una càmera i han ofert un relat interioritzat que deixa entreveure llargues sessions de teràpia o autoanàlisi. S’ho han explicat a si mateixos –o al metge– en infinites ocasions, per això ho articulen sense dubtar: expressar-ho és començar a curar-se.

“S’hauria de pensar llavors la pandèmia com a criatura mítica”, afirma a Lo que estábamos buscando (Cuadernos Anagrama) Alessandro Baricco, per a qui el virus, abans de tocar els cossos dels individus, ha encomanat l’imaginari col·lectiu. I, una vegada passi, ja vacunats, resistirà com un mite que tan sols podrà ser conjurat per un altre, un descarrilament del cos amb més bona química que el diazepam: l’amor.