La Vanguardia (Català-1ª edició)
Himne a l’alegria
El Barça va monopolitzar els encerts i l’Athletic va monopolitzar els errors. Aquest podria ser el resum de la final de Sevilla, que va confirmar la volatilitat narrativa del futbol, que acaba depenent d’elements imprevisibles combinats amb una preparació i una determinació que de vegades funciona i de vegades no. La grandesa de l’espectacle: que el mateix que et confirma com a campió podria haver servit per enfonsar-te. A la primera part l’Athletic va tenir una clamorosa oportunitat que, si hagués entrat, hauria modificat la història. Per això ens agrada tant recapitular i acumular els indicis que ens porten fins a una conclusió que en el cas dels culers és eufòrica i en el cas dels devots de l’Athletic ha de ser forçosament depressiva. Tant se val que tot el que diguem després del partit contradigui el que, amb temeritat infantil, havíem pronosticat abans.
Recapitulem, doncs: encert en l’alineació i en la inclusió de Gerard Piqué, que va aportar una mena de grandesa que es gestiona al marge de la resta d’elements de l’equip i del club. Encert en el nivell de concentració, encarnat pels primers dos minuts de possessió, exemple de virtuosisme de tanteig i d’acaparament de la pilota amb un rigor més preventiu que tàctic. Encert en la mentalització de cada jugador, amb lideratges parcials com el de Messi, esclar, però també el de De Jong, Mingueza, Pedri o fins i tot Griezmann, que ha trobat la manera de dignificar-se com a fitxatge i com a candidat a ser l’estrella del pròxim mercat.
L’eufòria per la victòria també serveix per redimir-nos del menyspreu amb què es va tractar la Copa quan tot era opulència i es parlava de “regalar la Copa”. Era una actitud més estesa entre els cercles aristocràtics de l’afició i, sobretot, entre una opinió publicada que no sempre concorda amb l’opinió pública. Els jugadors i els tècnics, en canvi, no regalen res. Són els primers que ens contagien la mena d’alegria que feia temps que no compartíem i que ens retornen a una veritat ancestral: els títols són als campionats el que els gols són als partits. I guanyar amb rotunditat és el millor premi a una trajectòria que ha corregit les inèrcies del Barça decadent de Quique Setién i de l’última fase de l’època Valverde. L’arribada de Koeman i la vergonya de la derrota del 2-8 han trencat prejudicis i han imposat un clima en què la meritocràcia debilita privilegis. La frase de Mark Spitz té més sentit que mai: “A tots ens agrada guanyar, però a quants els agrada entrenar?”.
Sense públic a les grades, l’alegria de l’afició s’ha hagut de limitar a les bombolles familiars i ja veurem si tindrà repercussions en l’augment de contagis. Per això les imatges dels somriures i les abraçades dels jugadors i els tècnics són, més que mai, la representació d’un sentit col·lectiu i gens racional de les emocions. A partir d’aquí, la maquinària de l’especulació ha de continuar. Ja circulen mil teories sobre si la victòria influirà en el desenllaç de la Lliga o la decisió de Messi. Ja sabem que aquest soroll no té a veure amb els futbolistes i que tot podria quedar enfosquit per una hipotètica victòria del Reial Madrid a la Champions. Abans que la maquinària especulativa torni a funcionar, doncs, jo gaudeixo de l’alegria expressada per uns jugadors que van fer un partit memorable, amb un joc i una actitud excel·lents i un desenllaç reconfortant: sense dubtes arbitrals, amb projecció de futur i prou rotund per ser feliçment irrefutable.
Griezmann ha trobat la manera de dignificar-se com a fitxatge i com a candidat a ser l’estrella del pròxim mercat